Núria Jordà:“El meu positivisme a les xarxes no és fàcil, però sé que al final tot passa”

Imagineu-vos per un moment que teniu vint anys i se us desencadena una mena de malaltia genètica que us provoca un tumor, posterior operació i quedeu amb una disfàgia permanent amb la qual no podeu menjar una pizza, una hamburguesa, o beure aigua si no és posant-hi una mena d’espessidor. Tot el que mengeu ha d’estar triturat.

Això és el que li va passar a la Núria Jordà de Gandia. Un dia, després de penjar a TikTok, per equivocació, un vídeo que anava adreçat a les seves amigues sobre la seva situació, en poc més de dues hores ja tenia dos milions de visites.

La seva mare la va animar a continuar i ara té més de 600.000 seguidors i ha decidit escriure un llibre: Al final, lo único que pasa es que todo pasa, sobre la disfàgia que pateix.

Com comença la seva aventura a TikTok?  Va ser de casualitat. Jo estava de vacances amb la meva família a Astúries i ens esperaven onze hores de viatge per tornar a casa. Vaig fer un vídeo per a les meves amigues en privat, però no sé el que va passar que ho vaig penjar al públic. Al cap de dues hores tenia més de dos milions de visites. Una barbaritat!

I què sortia en aquest vídeo? Doncs una noia de 22 anys tirant uns polsets en un gotet d’aigua per poder empassar. I la gent va començar a flipar!

I llavors decideix continuar penjant vídeos a TikTok sobre la vida d’una noia afectada per disfàgia? La idea va ser una mica de la meva mare i com que teníem per endavant un viatge d’onze hores vaig començar a explicar el que em passava. Per exemple, vam parar a una àrea de servei i vam preguntar si em podien triturar el que hi havia per dinar i em van dir que no. Aquest va ser el segon vídeo. Els tiktokers van començar a preguntar i va ser quan em vaig decidir a continuar a la xarxa. Però el que tenia clar és que tot era per fer visible una malaltia que m’afectava i continua afectant.

Els seus seguidors a TikTok quines edats tenen? Crec que soc una de les tiktokers que tenen un ventall més ampli pel que fa a l’edat dels seguidors. Em pot seguir un xiquet de vuit anys o una iaia de vuitanta. Estic contenta. Els internautes van veure de seguida que no era la típica influencer que només està a les xarxes per vendre algun producte superficial. Sempre he procurat cuidar molt els continguts. 

Als seus vídeos sempre adopta una actitud molt positiva. No deu ser fàcil.. No és fàcil. Al principi, quan se’m desencadena la malaltia, la meva actitud era zero, molt negativa. Quatre mesos a l’hospital sense poder-me moure. Pensava que la meva vida s’havia acabat. I només tenia 21 anys! 

Quan canvia d’actitud? Un bon dia a l’hospital m’adono que ja no tinc dolor i la psicòloga em va dir: “Núria, tot passa, encara que ara ho vegis tot negre.” Vaig començar a fer una mena de reset i era veritat, estava molt millor que mesos enrere i vaig començar a canviar d’actitud. He de dir, però, que de tant en tant m’agafen enrabiades. Fa poc vaig tenir-ne una perquè no em podia menjar una pizza.

Ara ha decidit fer un llibre (Al final, lo único que pasa es que todo pasa) sobre la seva experiència amb la malaltia. Per què?

 Em va contactar l’editorial el setembre de 2022 però llavors vaig tenir un problema en un ull, fet pel qual estic esperant un trasplantament de còrnia, i no m’hi vaig veure amb cor. El gener de 2023 ja estava més bé i vaig pensar que no tothom consumeix xarxes socials, i potser amb un llibre podia arribar a més gent per conscienciar sobre la disfàgia. Al llibre no és tan optimista com a les xarxes.. Clar, és que al llibre començo des del principi, quan encara no s’havia desencadenat la malaltia. Explico com comença tot i la baixada als inferns, però a poc a poc es posa de manifest com vaig superant les situacions adverses que se’m presenten.