Poètica de les emocions
Amb el projecte ‘Poètica de les emocions’ l’artista lleidatana Mariona Roure utilitza la plasticitat del cos per donar veu als sentiments més personals i parlar obertament de salut mental.
On la vida reposa. “I la saviesa dels llibres la va seduir, va entendre que només calia somiar, convertir-se en una ànima invicta davant les adversitats.” (M.R.)
On la vida reposa. “I la saviesa dels llibres la va seduir, va entendre que només calia somiar, convertir-se en una ànima invicta davant les adversitats.” (M.R.)
Alliberament. “He descobert noves belleses, embolcallades per la vivesa de la fertilitat. Vincles entre pintura, fotografia, música i dansa, creant un espai on habiten emocions diverses, allunyant-se de qualsevol vestigi racional. Celebrem les arts en la seua totalitat.” (M.R.)
De cos i aigua. “I a través de l’aigua vessen els neguits i les pors, en un cos que ara es converteix en poesia. L’impuls d’un instant que esdevé un regal per als sentits, una explosió de vida. El lloc on la fotografia pren el seu valor com a llenguatge de l’ànima.” (M.R.)
Anhelar la bellesa. “Som ostatges de la vida quotidiana i, a estones, hem d’aprendre a viure en un món paral·lel des de la bellesa i la poesia. Per esdevenir una mica més lliures i savis, tot i que es tracti d’una experiència efímera.” (M.R.)
Ingravidesa. “El seu cos atresora els secrets de l’ànima, que ara els llença a l’aire per tal de desprendre’s d’ells. Un cos suspès, un moviment aturat, bastint d’ocres el teixit de la vida. Un cos davant les adversitats que, a estones, presenten l’aparença d’una estranya generositat.” (M.R.)
Des de la fragilitat. “Trencar-se per dins, dansar acompanyada per una dolorosa batalla i arribar, finalment, a la sensació d’haver aconseguit un il·lusori equilibri. Un estat d’ingravidesa per tal d’eludir les ferides internes, o bé per omplir-les i aprendre a teixir les esquerdes d’una pell cansada.” (M.R.)
Teixint una nova pell. “La sensació d’allunyar-te d’un cos, que és una vida, que ja no et pertany. Busques aire per alliberar-te, per respirar un nou alè, desitges papallones per transformar i volar amb elles, explores camins de flors per renéixer lluny de l’enyor. Deconstruir-te i plantar noves arrels sobre les petjades apreses encara roents.” (M.R.)
Soltar. “Saber soltar en forma de torrent i sense mesura. Deixar anar històries que em remouen, sentint una batzegada que em regira i em convida a la introspecció, a l’escolta interna. Una mena d’explosió emocional per posar a lloc tot allò que em descol·loca.” (M.R.)
Metamorfosi. “Embriagada per la llum d’una tardor que m’abraça
grisa, melancòlica, tenyint d’ocres i daurats el cor i l’ànima i que, d’una
manera inefable, em convida a la transformació, a la reflexió...” (M.R.)
La bellesa del silenci. “I mentre els dies s’escolen dansant entre llacunes, boscos i esbossos de records mal traçats, t’imagino destí capriciós encerclant-me de bellesa i vida.” (M.R.)
La fotografia com a eina d’autoconeixement. Mariona Roure fa més de vint-i-cinc anys que va descobrir el poder que tenia agafar una càmera i expressar-se a través de les imatges. Amb el projecte ‘Poètica de les emocions’ l’artista lleidatana utilitza la plasticitat del cos per donar veu als sentiments més personals i parlar obertament de salut mental.
Quan em trobava malament, agafava la càmera i sortia al carrer, m’evadia gràcies a la fotografia”, explica Mariona Roure. “Per una banda, desconnectava, en el sentit que em sentia millor, i per una altra canalitzava els sentiments i pensaments negatius a través de la imatge.” D’aquell episodi han passat un parell de dècades i Roure, ara, torna a utilitzar la fotografia, sobretot el retrat, per treballar les emocions.
Tornem als orígens: tenia vint-i-un anys i, després d’una adolescència amb importants alts i baixos emocionals i de salut mental, va decidir marxar sola a Madrid per estudiar un màster de fotografia. “Venint d’on veníem, els meus pares no tenien gaire clar que marxés sola tan lluny. Segur que ho van passar malament, però em van recolzar i em van deixar fer aquest pas endavant.” Els problemes havien començat en plena adolescència. “Als anys noranta temes com la depressió a l’anorèxia eren un tabú i estaven associats a prejudicis molt allunyats de la realitat. La gent es pensava que era només una obsessió amb el pes, quan tot plegat és molt més complex. A la carrera d’Història de l’Art vaig descobrir que alguns artistes canalitzaven els seus estats emocionals, sovint turmentats, a través de la pintura o l’escultura. Sense deixar de buscar suport professional, a poc a poc vaig anar prenent consciència que la fotografia, aleshores analògica, a mi també em podia servir per treballar i gestionar el meu propi malestar”, recorda.
Al tornar de Madrid, Mariona Roure va obrir un estudi de fotografia social i familiar amb la intenció de dedicar-se professionalment al que més li agradava. Després de vint-i-tants anys però, els fantasmes van tornar –estrès, problemes físics depressió– i va optar per un canvi radical: tancar l’estudi i virar la fotografia 180 graus. “Aquesta vegada tenia molta més experiència i eines al meu abast. Sense deixar de buscar suport professional, vaig començar a treballar amb l’autoretrat. A través d’experimentar amb mi mateixa vaig començar a treballar la idea de crear imatges belles i alhora capaces d’expressar sentiments negatius com l’angoixa, la depressió, la soledat o la pressió social”, diu Roure.
“Sempre he sigut una persona molt autoexigent, sempre he buscat la perfecció i això ha sigut un dels conflictes amb què he hagut de batallar tota la vida. El que per una banda és bo –esforçar-se per fer les coses bé– es pot convertir en un problema –obsessionar-se i angoixar-se perquè mai no s’assoleix la perfecció desitjada–. La idea era projectar els sentiments negatius que ens envaeixen quan tenim problemes de salut mental a través d’imatges que d’entrada fossin precioses. Buscar la bellesa estètica en una realitat que amagués emocions negatives.”
La fotografia era el mitjà i va tornar a la cultura per construir l’escenari. “Volia reivindicar els espais culturals com a punts de trobada reconfortants, espais de llibertat. Alhora, volia posar en valor alguns dels referents més importants del nostre patrimoni local a través de la literatura, el teatre, l’arquitectura, la pintura, etcètera.” I al centre de la imatge, les persones. “L’objectiu principal era transmetre els sentiments a través del cos, parlar de les emocions a través de la plasticitat corporal. Per aconseguir-ho, també per trobar aquest equilibri tan fràgil que hi ha entre la recerca i l’obsessió de la perfecció, vaig escollir retratar ballarines. Per una banda són gent amb una gran plasticitat, per una altra es dediquen a una disciplina molt exigent, una activitat física i artística en què hi ha la recerca constant de la perfecció.”
Això és exactament el que va sentir la Jéssica Llamazares, de Viladecans, una de les diferents ballarines que van treballar en el projecte com a models, quan li va proposar de participar-hi: “Em vaig atabalar una mica, de sobte vaig sentir pressió i tenia molts dubtes. Per una banda m’agradava que hagués pensat en mi i per una altra tenia por de no fer-ho bé, de no aconseguir el resultat que buscava, de no estar a l’altura del que s’esperava de mi. Les fotos que m’havia ensenyat eren perfectes i jo no podia fallar.” Ella sentia, en la pròpia pell, exactament el mateix que la Mariona Roure volia transmetre. Per sort, “les pors es van esfumar quan vam començar les sessions. L’ambient era molt agradable i de seguida ens vam entendre. El fet de sentir-me una mica identificada amb el que volia explicar també ho feia més fàcil”, recorda Llamazares. “Hi ha moltes noies de la nostra generació que tenen problemes de trastorns alimentaris i de salut mental, és fàcil caure en aquesta espiral en què mai no et sents bé i lluites constantment per aconseguir un ideal impossible”, reflexiona, “i això és dolorós i frustrant. Per sort, és una tema que ara podem parlar més obertament que no pas abans i això ens dona espais per reflexionar. El projecte de la Mariona penso que va en aquesta direcció”, diu Llamazares.
El suport de la família és imprescindible i és impossible sortir del pou sense ajuda professional. “Alhora, tot allò que una faci per conèixer-se millor, per acceptar-se, per conviure amb les pròpies pors i per avançar cap al benestar emocional, és el més important. Jo, quan era jove, vaig trobar el camí en la fotografia”, diu Roure. “Les fotos dels anys més durs de la joventut les vaig guardar sense mirar-les durant tots aquests anys. Ara ho he fet, les he revisitat, i ha sigut molt intens, són molt fosques. Les que faig ara no només són molt diferents des del punt de vista estètic, sinó també pel missatge que es pot llegir en la imatge.” El projecte de Roure és un camí que repassa la seua pròpia trajectòria: des de la infantesa fins a l’actualitat, fent parada obligada als dos episodis de crisi personal i en la lluita per superar-los.
La relació entre la salut mental i el cos és tan intensa com plena de llacunes i d’incertesa. Viure en un estat d’estrès persistent no és gens recomanable si volem gaudir d’una bona salut física i emocional. Reflectir aquesta realitat, aquesta simbiosi incontrolable entre allò que ens turmenta emocionalment i el que somatitzem, era una de les idees principals del projecte. A l’hora de treballar amb les ballarines, Roure també tenia por que “allò que pretenia expressar no fos excessivament personal, que amb la voluntat de compartir els propis pensaments i sentiments caigués en una idea que només entengués jo. La compenetració amb les ballarines va ser clau per entendre que anàvem ben encaminades, que el missatge s’entenia bé”.
L’Aitana Cuvero és de Lleida i confessa que “amb la Mariona tenim una connexió especial; fa molts anys que hem fet sessions plegades i de seguida ens entenem. Ja fa tres anys que vaig començar a col·laborar amb ella en aquest projecte i d’alguna manera el missatge m’ha acompanyat bona part de la meua adolescència –ara tinc divuit anys–. El projecte parla dels seus problemes i alhora fa referència a qualsevol persona que hagi passat o passi per una situació similar. El fet de treballar cada foto també m’ha fet reflexionar sobre aquests temes, que són més comuns del que ens podem imaginar”.
Poètica de les emocions no només és un projecte per exorcitzar els propis fantasmes, sinó que també vol ser una eina per connectar amb els més joves i un punt de partida per reflexionar i parlar sobre les pròpies emocions. És per això que s’ha convertit en una proposta educativa per treballar la salut mental a través de la fotografia. “La gent jove rep diàriament centenars d’estímuls visuals, però això no vol dir que realment la gent tingui temps per aturar- se a –i recursos per– reflexionar sobre el que veu. A través de xerrades i tallers, no només treballem la imatge des del punt de vista estètic i de composició, sinó que també parlem de les intencions que hi ha al darrere, del discurs que volen transmetre. Ho fem a través de les meues fotos, és clar, però també utilitzem les que ells escullen per representar les seues pròpies emocions. A poc a poc, a mesura que anem parlant de les imatges que han triat, van descobrint sensacions, pors, esperances, emocions, problemes o desitjos que fins ara potser no s’havien atrevit a expressar.” Les fotografies no curen, però ens poden ajudar a il·luminar una mica el camí.
