NOTES AL MARGE
Boira al riu
Un dels relats d’‘A les dues seran les tres’, de Sergi Pàmies, està ambientat a la ciutat dels comtes d’Urgell, encara que l’autor no ho expliciti al llarg del text.
Potser perquè havia cregut escaient comprar el darrer llibre de Sergi Pàmies a Balaguer, en concret a la llibreria La Noguera del carrer Major, un matí de dissabte després de fer un tomb pel mercat setmanal i abans d’anar a menjar callos al Xirricló, m’ha semblat una oportuna coincidència que el cinquè dels relats que integren el volum editat per Quaderns Crema, sota el títol d’A les dues seran les tres, gairebé tots de caire autobiogràfic, estigui ambientat justament a la ciutat dels comtes d’Urgell, encara que l’autor no ho expliciti al llarg del text. Però coneixent una mica la història balaguerina moderna i els avantpassats de l’escriptor que hi van tenir un paper rellevant, resulta fàcil situar l’escenari d’aquella peça de no-ficció mínimament maquillada i posar noms als seus protagonistes.
L’alter ego del mateix Sergi, no pas narrador o periodista com en la realitat, sinó dramaturg, per despistar, rep un dia una trucada al seu domicili barceloní convidant-lo a un acte cultural en una població innominada, en què li serà concedit un premi a la seva trajectòria, lligada en certa manera –de fet, bastant incerta– a la localitat i la comarca, més pels orígens familiars que no perquè se n’hagi ocupat gaire en la seva ja prolífica producció. Contravenint la tradicional reticència i per consell terapèutic sobre les virtuts de socialitzar, en una etapa de crisi personal, accedeix a emprendre el viatge i recollir el guardó.
Preparant el desplaçament amb cotxe, que farà en solitari, consulta a internet la millor ruta i el temps previst: boira i fred. El primer indici: meteorologia típica d’un vespre d’hivern en una localitat riberenca de terra endins.
El cas és que hi arriba quan fosqueja i li costa bastant de trobar lloc per aparcar. Al final, deixa el vehicle lluny del centre, en una zona mal il·luminada vora el riu.
El mateix tram de Segre on –recorda de sobte– va morir ofegada sa padrina, segons alguns per haver-hi caigut accidentalment, segons d’altres per voluntat pròpia. En efecte, la guàrdia civil que havia extret el cadàver de l’aigua descobriria a la riba dues espardenyes ben alineades de la presumpta suïcida, que qualsevol lector informat identificarà amb la dona de Tomàs Pàmies i mare de la també literata Teresa Pàmies.
El seu net Sergi demostra valor i sang freda, a part de molta perícia literària, abordant un tema tan delicat.
