Maria Barbal: “Porto un any sense escriure res, però mai no m’he forçat a fer-ho”

Maria Barbal (Tremp, 1949) es va donar a conèixer com a escriptora el 1985 amb la inoblidable ‘Pedra de tartera’. Des d’aleshores, és una novel·lista prou respectada per haver estat guardonada el 2021 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. També ha publicat una desena de llibres de contes. De fet, al llarg d’aquests gairebé quaranta anys de carrera literària ha escrit 91 narracions curtes. Ara les ha recollit totes en un volum publicat per Columna. No n’ha volgut tocar cap, malgrat la temptació de reescriure alguns dels contes antics. I, de propina, n’hi ha afegit tres d’inèdits.

Malgrat l’èxit de la seua novel·la de debut, Pedra de tartera, a Maria Barbal li va costar acostumar-se que es referissin a ella com a escriptora. L’any que ve farà 40 anys de la concessió del premi Joaquim Ruyra a aquest primer llibre i, des d’aleshores, n’ha guanyat molts d’altres: Joan Crexells, Premi de la Crítica, Premi Nacional de Literatura Catalana, Serra d’Or, Prudenci Bertrana, Josep Pla... I el 2021 va ser reconeguda amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A més a més, ha estat traduïda a una vintena de llengües. Però Barbal, com tantes dones, arrossega encara la síndrome de la impostora i no s’ho acaba de creure. Potser per aquest motiu manté intacta l’honestedat a l’hora d’escriure. I de publicar. 

-Se la coneix com a novel·lista, però veient l’extensió del seu recull de contes, déu-n’hi-do els que ha escrit! Sí, però és un recull de 37 anys de carrera, o sigui que tampoc no és tant com sembla. La idea de fer aquest llibre va ser de la Berta Bruna, que primer va ser la meua editora i ara és la meua agent. Entre ella i la Glòria Gasch, que és la meua editora actual, em van convèncer. Però hi havia el problema que molts dels contes que havia publicat ni tan sols els tenia localitzats. N’hi havia d’editats en forma de llibres, en antologies, en diaris, en revistes... Era complicat perquè, per exemple, Lo raier, on n’havia publicat, ja fa anys que no existeix. I encara n’he posat tres d’inèdits, que en realitat són quatre, perquè un es va publicar en una plaquette de l’Acadèmia de Bones Lletres. Pràcticament no l’havia llegit ningú. Era complicat trobar-los tots. La Carme Arenas, bona coneixedora de la meua obra, va ser l’encarregada de gestionar-ho tot i va tenir l’encert de no aplegar els contes cronològicament, sinó per temàtiques. I aquesta classificació m’ha estat útil, perquè m’ha fet adonar dels meus pols d’atracció. En tots aquests anys jo m’he decantat per onze temes. I és curiós trobar contes molt antics i molt nous que comparteixen temàtica. 

−Quan escriu un conte, ho fa conscientment o de vegades són assajos de novel·les? Hi ha històries que ja des del moment que les penso tinc clar que seran breus. Després de Pedra de tartera vaig adonar-me que tenia més material sobre el Pirineu, sobre el món de la meua infantesa al Pallars Sobirà i al Pallars Jussà, però que eren anècdotes. De vegades, records viscuts, de vegades explicats, de vegades impressions de notícies llegides als mitjans... Coses sobre les quals volia escriure, però en format curt, i d’aquí va sortir el llibre La mort de Teresa. 

−No és el seu únic llibre de contes. Ulleres de sol també va néixer amb la voluntat de ser un llibre de contes. Aleshores ja tenia una mentalitat més literària i vaig pensar que m’agradaria fer un llibre en què les ulleres, que són dos vidres idèntics, suggerissin els bessons que apareixerien a cada narració. Era un llibre més pensat, com un projecte. Cadascun dels contes passa en una estació de l’any i l’últim transcorre al llarg de tot un any. I l’únic lligam entre les narracions són els bessons. A La pressa del temps, en canvi, la manera de treballar va ser una altra. Vaig elaborar un llistat de temes o arguments i em vaig dedicar a escriure contes. És un gènere molt lliure i, de vegades, solucionar-lo és un repte molt gran, perquè costa trobar un final. De vegades no trobes la manera d’acabar una narració i l’has de deixar, hi has de renunciar. En aquest llibre vaig treballar així, com si cada conte fos una aventura. 

−I després hi ha els d’encàrrec. De vegades et fan peticions que et desconcerten i, d’entrada, penses que no sabràs sortir-te’n. Però hi vas pensant i, gairebé sense adonar- te’n, a poc a poc, hi vas entrant. Suposo que deu ser una cosa semblant a escriure un article. Primer hi ha una certa incomoditat, perquè no saps com posar-t’hi, i després t’ho acabes fent teu. En uns quants casos d’aquests contes demanats m’ha acabat agradant com me n’he sortit. 

−També hi ha contes per a totes les edats. Aquests són els més esporàdics, però potser els més personals perquè els he fet per als fills, per exemple. Encara que no estigui en aquest apartat també n’hi ha un de dedicat a una gata de la meua filla que va estar catorze anys a casa. És un dels més llargs, Coses que fan que cada dia pensi en tu. 

−Algun conte ha acabat sent una novel·la? Sí, perquè de vegades toques un tema que t’adones que t’interessa molt. O penses que els personatges que has creat per a un text breu t’agradaria explorar-los, aprofundir sobre ells. També hi ha algun conte que després ha format part d’alguna pàgina d’una novel·la. Hi ha com un transvasament. I a l’inrevés, també. En una ocasió em van demanar un conte i jo tenia molta informació recollida sobre els brigadistes internacionals de quan feia el llibre A l’amic escocès. Havien quedat moltes coses a fora, perquè jo l’havia pensat d’una manera i després el brigadista no va tenir tant paper. I llavors, quan em van fer l’encàrrec d’un conte, vaig poder abocar-hi molta d’aquesta informació que ja tenia recollida i vaig fer un conte protagonitzat per un brigadista, tot i que és un personatge diferent del de la novel·la. 

−Ha situat molts llibres als paisatges de la seua infància pallaresa. De fet, el darrer, Al llac, és un homenatge al lago, el pantà de Sant Antoni on es banyava de petita. No és tan conegut, en canvi, que a Ulleres de sol va ambientar una de les narracions a Lleida en un moment en què gairebé cap obra de ficció baixava a la plana amb l’excepció de Jesús Moncada. Va ser per la boira. A Tremp també n’hi ha, de boira, però em va semblar que Lleida m’anava millor per situar la narració. A Ulleres de sol, a banda de jugar amb el tema dels bessons i d’ambientar cada conte en una estació de l’any, també vaig voler que hi sortissin territoris diferents. Va ser un projecte deliberadament meditat, tot el contrari que La mort de Teresa, que va ser molt més espontani a partir d’anècdotes, records i retalls de diari. Recordo una notícia sobre un pastor que s’havia tret la vida a la Vall de Boí i, tot i que es tractava d’un breu molt petit, jo hi vaig llegir la història que hi havia al darrere d’aquell home que es penjava a la tardor. La casa li queia a sobre de tan sol com es quedava, sense ni tan sols els animals. 

−Alguns dels contes tenen prop de quaranta anys. Els ha corregit? Després de tants anys he trobat moltes coses que no m’han agradat, pàgines que sobren, textos que hauria reescrit. Però no ho he fet. Quan vam preparar el recull amb la Carme Arenas em vaig sentir responsable de la meua trajectòria, del que havia fet. Jo ja sé que alguns contes són millorables amb la meua mirada actual, però els he deixat. 

−La mirada actual és la d’algú que ha viscut més anys, que ha llegit més llibres, que té més ofici. Ja no és l’escriptora que els va crear. Les persones canviem, evolucionem. Malament aniria que tot el que vaig escriure fa prop de quaranta anys em semblés bé. Però penso que també té un interès veure aquesta evolució, observar com m’apropo als mateixos temes amb una mirada diferent. 

−Els tres inèdits eren en un calaix metafòric, a l’ordinador? Sí. En algun cas eren contes abandonats. Penso, sobretot, en Por de volar. El vaig començar, el vaig continuar, però em faltava empenta per acabar-lo, no veia per on tirar. D’aquest conte se’n podria fer tota una història, perquè vaig estar anys agafant-lo i deixant-lo. I ha estat ara quan l’he pogut acabar, just quan preparàvem aquest recull. Va ser, gairebé, com un repte personal. El tema m’interessa –en present– i la Carme Arenas fins i tot em deia que d’aquí en podia sortir una novel·la. I potser sí, però no vaig trobar l’energia per seguir amb l’embranzida amb què el vaig començar. M’ha costat acabar-lo, la veritat. 

−Es diu que als editors no els fan el pes, els contes, però a la literatura catalana hi ha il·lustres excepcions i, si tenim en compte que vivim en un món en què ens costa tant mantenir l’atenció, semblaria lògic que hi hagués un retorn a les narracions breus. El que puc dir és que molta gent m’ha dit que li ha agradat que fos un llibre de contes per poder-ne llegir un cada nit. Un comentari que et confirma això, que potser no s’hi atrevirien si no fossin textos breus. La lectura d’una novel·la requereix concentració. Si l’abandones un parell de setmanes has de tornar enrere per no perdre’t. En canvi els contes són independents i l’editora fins i tot hi ha posat tres cintetes per marcar pàgines perquè no cal llegir-los un seguit de l’altre. Pots fer-te tu el recorregut, anar endavant i endarrere... Tens la mateixa llibertat que té el conte, que en té molta. Llibertat per al creador, però també per al lector. 

−N’escriurà més? Faig broma i dic que ja no en faré més perquè ja els han aplegat tots i m’han despatxat. Però també dic que no escriuré cap més novel·la quan n’acabo una i quedo exhausta i després un dia no saps ben bé per què tornes a sentir la pulsió de fer-ne una. No em forço. Ara, per exemple, porto un any sense escriure res. Ha de sortir.