Saviesa i poder: Pep Brocal adapta en còmic 'El llibre de les Bèsties' de Ramon Llull

Ramon Llull va escriure el Llibre de meravelles a finals del segle XIII i en lloc de fer-ho en la llengua culta del moment, el llatí, va utilitzar el català per arribar a més gent. Format per una desena de narracions, el Llibre de les bèsties és la més coneguda de totes deu.

Si bé va ser prou conegut arreu d’Europa fa set-cents anys –Llull era un pensador de referència internacional i les seues obres es traduïen habitualment a diversos idiomes–, avui en dia no és una obra que es reconegui gaire. Ni arreu d’Europa ni a casa nostra.

Protagonitzat per animals antropoformes, el Llibre de les bèsties és una faula sobre l’art del bon govern i la necessitat que les persones que assoleixen el poder se sàpiguen envoltar de consellers fiables.

El fil conductor de la trama és la guineu Renard, que maquina amb uns i altres –també contra uns i contra els altres– per acostar-se tant com sigui possible al rei, representat per un Lleó. Sabedora que mai no posseirà la corona, el seu objectiu és aïllar el monarca per convertir-se en l’única bèstia de la seua confiança i, d’aquesta manera, fer-lo actuar segons el seu propi interès.

L’estil de Brocal –línia clara, personatges molt expressius i dinàmics– funciona molt bé amb aquesta història. Els protagonistes utilitzen constantment faules, contes, històries i llegendes per reforçar els propis arguments a l’hora de discutir els pros i els contres de cada decisió.

Un joc dialèctic d’arrel clarament socràtica que l’autor aprofita per convertir en petits còmics dins del còmic. No hem d’oblidar que el llibre tenia unes clares intencions doctrinals.

Brocal, rigorós amb la trama i els diàlegs, aposta per vestir els personatges amb una estètica d’una modernitat continguda. La justa per mantenir el tremp d’una història d’argúcies argumentals escrita fa set-cents anys i alhora transmetre la sensació de contemporaneïtat.

Com és habitual en l’obra de Brocal, els personatges tendeixen a ocupar molt d’espai en les seues vinyetes, de manera que els paisatges i els habitatges s’hi representen només quan és imprescindible per fer avançar la història. L’ús dels colors, amb moltes textures i difuminats que donen vigor a la història, és molt elegant.