ENTREVISTA
Fàtima Llambrich: “Per als joves, els incentius per implicar-se amb el narcotràfic són molt llaminers”
Des de la secció d’informatius de Televisió de Catalunya, Fàtima Llambrich és una de les veus més solvents de la crònica policial catalana. Després de publicar ‘Sense cadàver’ (Ara Llibres, 2017), la periodista de l’Ametlla de Mar torna a les llibreries amb ‘Brots de narcosocietat’ (Columna, 2023). Un retrat del Camp de Gibraltar a través de l’haixix i de com els narcotraficants poden comprar silencis i complicitats. Sense alarmismes morbosos, Llambrich posa el focus en aquelles dades que fan saltar les alarmes.
Aprofitem que l’hivern ja no és exactament hivern per sortir al pati de la llibreria La Fatal de Lleida, un dissabte al matí, i conversar sobre traficants, persecucions, lleis, traïcions i narcourbanitzacions. Influïts pel Trenta minuts que va signar amb Guillem Prieto intitulat Les arrels del narcotràfic, alguns lectors potser esperàvem un llibre de narcotraficants centrat a Catalunya. Sobre aquesta qüestió afirma que va evitar- ho, precisament, perquè no volia que fos una extensió d’aquell reportatge. La intenció era que “les situacions i les experiències que s’estan vivint al delta del Guadalquivir i al Camp de Gibraltar amb el tràfic d’haixix ens servissin, salvant les distàncies, per veure el que ens pot arribar a passar a Catalunya”.
−L’hem de llegir com un avís? En certa manera sí, encara que la capacitat del crim organitzat d’influir en la societat és molt variable. Quan parlem de l’haixix i el sud tampoc parlem de tot Andalusia. El problema en aquest cas se circumscriu al que seria el Camp de Gibraltar i el delta del Guadalquivir. I fins i tot en aquella zona tampoc m’atreviria a parlar de narcosocietat.
−Només de brots. Quan hi ha detencions de manera recurrent entre policies, funcionaris de duanes o empleats dels ports per connivència amb el narcotràfic, és que trontollem com a societat. Quan veus narcollanxes descarregant fardells a les dotze del migdia en una platja turística, salten les alarmes. Quan comences a detectar adults sense antecedents policials detinguts per tràfic de drogues, és que alguna cosa falla. Quan urbanísticament hi ha zones en què s’edifica sense control i es modifica la xarxa de carrers segons els interessos d’uns veïns que tothom sap que es dediquen al tràfic de drogues, hi ha alguna cosa que s’està escapant una mica de les mans.
−La màfia té dos lògiques: amenaçar o comprar. Quina creus que és l’habitual en aquella zona? El seu poder és tal que jo crec que van fent sense preocupar-se gaire. La policia calcula que només decomissa el 10% de l’haixix que entra a la Península. Fan servir embarcacions molt potents i es mouen sense problemes per les aigües marroquines, internacionals, espanyoles i britàniques. En definitiva, tenen molt poder perquè estan fora de la legalitat i no tenen barreres. Ningú parla que s’hagi corromput la política, però l’advocat d’un narcotraficant, respecte a un alcalde que feia gala de la seua intol·lerància amb al tràfic d’haixix, m’explicava entre línies que el seu client li havia pagat part de la campanya. Jo això no ho podia comprovar i per tant no surt al llibre, però era un testimoni que em donava credibilitat.
−Aquests fenòmens es donen sobretot en comunitats empobri·des. Penso en la costa gallega, el sud d’Itàlia o els barris més popu· lars de les grans ciutats. És molt complicat canviar les dinàmiques vitals d’un noi que la seua família es dedica al tràfic d’haixix. Com ho reverteixes? Com el convences per estudiar amb la perspectiva de trobar una feina? Per als joves els incentius per implicar-se en el narcotràfic són molt llaminers. No és una bona idea fiar-ho tot a la resposta policial, hi ha d’haver alternatives viables perquè els joves, sospesant la balança, renunciïn a la vida del narcotràfic.
−Al llibre parles, i abans comentaves, la preocupació respecte al creixement de detencions de persones adultes sense antecedents. És aquesta capacitat per anar infiltrant-se en l’economia legal i d’involucrar persones que a priori serien alienes a l’activitat delictiva. L’agent immobiliari que busca les naus o l’electricista que fa la instal·lació, per exemple. El fet que la marihuana no estigui socialment mal vista segurament facilita aquest pas, i les circumstàncies de cadascú. No sé què faria jo si em quedés sense feina ni recursos.
−Al llibre narra l’entrada d’una brigada policial a casa d’un nar· cotraficant. En lloc de trobar hai· xix desmantellen dues plantacions de marihuana. Com interactuen les dues activitats? Es retroalimenten. Ara gairebé tots els traficants tenen alguna plantació per tenir diners en metàl· lic de manera ràpida i poder invertir en l’haixix, que és un negoci encara més lucratiu i més complex. Necessites un contacte al Marroc i transportar la mercaderia per l’Estret. Ho fan molt sovint, però no deixa de ser una activitat que demana una bona organització logística i molta gent ben coordinada.
−Tant per al reportatge com per al llibre has pogut parlar a basta ment amb membres dels cossos policials que lluiten contra el nar· cotràfic. Què creus que opinen –off the record– sobre la legalització de la droga? D’entrada penso que en no en volen parlar, però no he tingut mai la sensació que siguin partidaris de la legalització. El tema no el toco al llibre perquè és molt complex i no tinc prou informació. A Califòrnia, en unes jornades policials –s’ha de posar en context– constataven que el negoci de la marihuana il·legal no havia baixat després de legalitzar- la. El tema és que el preu al mercat negre és més baix perquè els productors no paguen salaris dignes ni llum ni impostos. També hi havia una qüestió de seguretat, ja que tampoc no necessites una traçabilitat de confiança –com sí que podria passar amb les drogues sintètiques– per assegurar-te que no està adulterada. I com a administració has de legalitzar un percentatge de THC –principi actiu– i això segur que condiciona el mercat.
−Si l’herba legal és més cara i col· loca menys, és temptador mante· nir actiu el mercat negre. Exacte. Tot i això, aquest és el missatge de la policia de Califòrnia. Jo no tinc prou dades per fer-me una bona opinió al respecte.
−Tornem al Guadalquivir. És in·versemblant que a Europa exis· teixin narcourbanitzacions com les de La Línea de la Concepción. L’alcalde es vanta de ser molt obert i proper a la ciutadana, però a mi no em va respodre cap dels missatges que li vaig fer arribar per parlar- ne. El de premsa em va torejar durant mesos. La primera resposta va ser desviar l’atenció i dir que és un tema de la Junta d’Andalusia. Em va quedar molt clar que no volien explicar ni parlar del tema. Jo només pretenia saber com tenien censat administrativament la zona; on són els límits de la legalitat o si els veïns paguen IBI. Es fan xalets que valen molts diners i els carrers no estan asfaltats, perquè als narcos no els interessa. Dubto que hi hagi plànols urbanístics i Google Street View no hi entra. De fet, la policia utilitza drons per fer plànols dels llocs on ha de fer intervencions. Són territoris hostils i sempre hi ha gent atenta a tot el que passa. Hi vaig anar amb un conegut i notàvem que estàvem sempre vigilats. Per tot arreu hi havia gent amb moto que no anava enlloc. Qualsevol novetat els posa en alerta.
−L’activitat principal, com explica, és el tràfic d’haixix produït al Marroc. El Frontex de la UE no intervé en aquesta matèria? No gaire. El sud és l’entrada principal d’haixix d’Europa i els recursos no estan dimensionats a la realitat. Ni al mar ni als ports. El dia que coincideixen en una persecució un vaixell i un helicòpter, encara tenen alguna possibilitat d’èxit, però si no és impossible. També tenen prohibides certes maniobres perquè es consideren perilloses i de nit no poden acostar-se a una embarcació sospitosa sense encendre els fars, cosa que els limita i delata.
−Perseguir narcollanxes en desigualtat de condicions deu ser frustrant, treballar contra el noarcotràfic i saber que hi ha talps al cos, també. Com gestionen els policies el fet que entre ells sempre hi hagi la sospita que tenen infiltrats entre les seues files? La meua percepció és que aquesta és la part més dura. A la feina tots necessitem tenir confiança en la gent amb la qual treballem, i encara més quan es tracta de bregar amb organitzacions tan poderoses i perilloses. Confiança i complicitat. El fet que detinguin companys amb els quals havies travat amistat i a qui havies confiat qüestions personals, no és fàcil de gestionar. Em va donar la sensació que aquells a qui havien detingut gent molt propera, ara vivien amb certesa de no saber mai on és l’enemic. Anar a treballar amb aquesta sensació, deu ser molt dur. El problema ja no és perdre una investigació, sinó dubtar sobre la llibertat i la seguretat. Teua i de la teua família.
−Els traficants són locals. I els policies? Molts, també. Alguns no volen treballar on viuen per no mesclar la vida privada i la feina. N’hi ha un que té la roba de treballar i la de carrer diferent perquè no el puguin reconèixer ni pel calçat. D’altres no tenen tants problemes i potser un amic de tota la vida el convida a la comunió del fill i resulta que sap que es dedica al narcotràfic. La barreja pot ser molt bèstia.
−Brots de narcosocietat? Brots que a poc a poc estan arrelant.