Terenci de la Noguera de Tor

Veure a Filmin el documental Terenci: la fabulación infinita, sobre la vida de Terenci Moix, m’ha incitat a recuperar la novel·la El dia que va morir Marilyn, apareguda en 1969 i revisada en 1996, també a Edicions 62, que és la que he rellegit ara. En conservava un vague record, però arran d’aquesta nova lectura he constatat fins a quin punt la vall de Boí esdevé –amb Barcelona i Sitges– escenari de la trama ordida pel futur autor de Terenci del Nil. A partir de la pàgina 318, de les 395 del llibre.

Setmana Santa de 1962, tres mesos abans de la mort de Marilyn Monroe, el 5 d’agost, data de referència temporal –de retruc, generacional– adoptada al títol.

En comptes d’anar a passar les breus vacances a Altea, com d’altres anys, els joves protagonistes decideixen fer un tour per la vall de Boí i acabar-lo diumenge de Pasqua a Espot. Surten de Barcelona el matí de Dijous Sant en un tren ple d’excursionistes i esquiadors (?).

La descripció del paisatge prepirinenc observat des del vagó resulta una mica hiperbòlica, operística, feixuga. Més amunt de la Pobla de Segur, s’endinsen en un “univers atàvic”.

Continuen els clixés: “les viletes semblaven miniatures de pessebre, casetes ennegrides pels anys, recollides porugament al redol d’esmerlides esglésies romàniques...” Una mica després: “Carreteres tallades a cops de puny divins en rocalls aixecats fins al cel”. I així tota l’estona, resseguint “valls que es multiplicaven, enfonsant-se en petxines verdenques, escindides per rierols garrigosos, provinents dels estanys petits que s’anaven formant a l’epifania de les muntanyes”.

El dia que va morir el bon estil. El poble de Boí els acull amb un “silenci secular”.

Hi lloguen dues cambres a l’hostal de davant de l’església. No ho diu, però devia ser el Pey.

Des de la finestra admiren la “veritat romànica”, una visió que els transporta a l’edat mitjana, si bé no tant a la d’Ivanhoe com a la de l’apocalipsi i el Setè Segell de Bergman. A baix, Erill la Vall, transmutada en “tranquil·la tomba dels segles”.

El misteri dels noms: Erill, Boi Durro, Taüll.. En aquest darrer poble hi trobaran “carrerons deserts que s’esglaonen com si aspiressin a cercar el fons de la vall i al mateix temps la volta del cel; carrerons de pedres rodones sobre les quals regalima l’aiguassa bruta, suc de fems i de palla, del desglaç anual repetit segle rere segle”.