Un món estrany

El penúltim llibre per ara de Vicenç Villatoro es titula Les flors de maig i l’ha editat a Terrassa la fundació Torre del Palau. Noranta pàgines. Breu però intens. Amb tot un món a dins. El món insòlit i rar de la pandèmia de quatre anys enrere. El subtítol n’aclareix el contingut: Dietari del jardí confinat.

El jardí és el de la casa de l’autor, a Matadepera. El dietari abasta un sol mes, maig del 2020, en plena clausura forçosa pel coronavirus, que canviava la nostra vida i ens feia adonar que “de sobte, el món era molt estrany”.

Reclòs al seu domicili particular, esdevingut alhora refugi i presidi, entre el jardí i la biblioteca, l’escriptor emprèn la crònica d’un “període excepcional” omplint a mà unes llibretes petites on consigna la seva “vivència personal i intransferible, però tan bona o dolenta com la de qualsevol altre”. I és així que al llarg de trenta-un dies anota observacions, sensacions i reflexions sobre una quotidianitat trasbalsada, si bé al capdavall monòtona (la monotonia confinada que li fa veure que no convé estirar gaire més el referit exercici literari, raó de la limitació mensual de l’artefacte resultant).

Amb l’estil, la sensibilitat i l’ofici demostrats en tantes obres anteriors –més de quaranta, comptant narrativa, assaig, memòries i poemes–, Villatoro dona fe dels esdeveniments del seu dia a dia, alguns potser tinguts en una època diguem-ne normal per menors o anecdòtics. Lectures, audicions musicals, pel·lícules vistes al televisor, tasques domèstiques i intel·lectuals (polir la futura edició de La casa dels avis o engegar la novel·la Tren a Maratea), visites al pare i als fills tan bon punt la prohibició de sortir al carrer s’aixeca una mica, excursions amb els nets per la muntanya..

La sort de disposar d’un petit espai enjardinat a l’abast, amb tota la condensada riquesa botànica i zoològica, des d’ocells comuns fins a esquirols i una serp verda, que el fa sentir com un d’aquells propietaris rurals de Txèkhov i li brinda l’ocasió de redescobrir la natura, tan estimuladora de la curiositat com balsàmica, que l’imbueix de serenor i l’ajuda a afrontar un context doblement difícil, per la covid i la perspectiva d’una jubilació sobtada, “inici veritable de la vellesa”. És just allí, assegut a la terrassa, on apunta el darrer testimoni d’un temps incert, “amb la pura certesa de la claror del sol que es pon”.