Raül Romeva: “Tothom ha tingut alguna vegada la temptació de pensar que la gent és idiota”

El procés va sacsejar la vida política del país i, una vegada les aigües es van tornar a estancar, moltes peces del tauler van quedar en un espai-temps molt diferent. Raül Romeva va passar de ser eurodiputat per Iniciativa per Catalunya a formar part del govern de Junts pel Sí, que va promoure el referèndum de l’1 d’octubre, conseller d’Esquerra i un dels presos polítics jutjats, condemnats i posteriorment indultats pel procés. Des d’aleshores, ha publicat diferents assajos polítics, el darrer dels quals és ‘Idiota, un tractat sobre el respecte’ (Pagès Editors, 2023).

La trajectòria política de Raül Romeva i Rueda ara mateix passa per Esquerra Republicana, de la qual n’és vicesecretari general de prospectiva, Agenda 2030, Transició Ecològica i Esports. De tarannà inquiet, Romeva va aprofitar el pas per la presó i els anys posteriors per pensar. Des del 2019 ha publicat Esperança i llibertat, Des del banc dels acusats, A l’altra banda del mur. Repensar les presons per millorar la societat (Ara llibres), Ubuntu i La república del bé comú (Premi Irla d’assaig, publicat per Angle). Després d’un canvi de to amb el poemari Pres (Stromberg), ha tornat a l’assaig amb Idiota, tractat sobre el respecte, publicat per Pagès Editors. 

-Al llibre explica una anècdota: recomana a uns estudiants de periodisme que abans d’entrevistar un polític distingeixin entre la persona i el personatge. En el seu cas, qui és qui? A nivell personal soc fill, marit, amic, pare. Tinc una vida personal i un entorn. Soc llicenciat en Econòmiques, tinc un doctorat en relacions internacionals i un altre en ciències de l’educació en l’esport. Soc una persona que ha treballat en ONG, a la universitat, al Parlament Europeu i al govern de la Generalitat. Soc, també, una persona que ha intentat posar el coneixement al servei de la societat. El personatge ja no depèn de mi sinó de qui el mira i de com ho fa. Per a alguns és un polític en abstracte, per a altres és un sediciós colpista i separatista. Per a altra gent és un polític que s’ha posat al servei d’un projecte compartit i és un aliat; per a altres és una persona que s’ha complicat la vida. En política, com en altres sectors qualsevol que té una imatge pública queda, en certa manera, segrestat pel personatge. I això té riscos. 

−N’hem de ser conscients, però no condescendents. El respecte s’ha de guanyar. Aquesta idea que totes les idees i actituds són respectables és equivocada. El respecte té a veure amb la justícia, la igualtat i l’equitat. Quan algú emprèn accions que van en contra d’això, no és respecte. A vegades fins i tot és feixisme. Quan des de determinats posicionaments polítics utilitzen el terme llibertat per justificar la violència sexual, la discriminació de gènere, la persecució política, el que estan fent és un ús pervers de la llibertat.

−Doncs en la batalla cultural estan protagonitzant una ofensiva sense treva. Estan dominant bona part del relat. Cal saber distingir el simplisme de la simplicitat. La frontera a vegades és ambigua i difusa. La dreta ha sabut treballar molt bé des del simplisme i l’esquerra ens costa molt simplificar el missatge. En part perquè la realitat és complexa i simplificar és reduir la realitat. En aquesta voluntat de ser inclusius s’acaba complicant molt el relat. 

−Aleshores la gent desconnecta. Té un altre risc, i això li passa a una certa esquerra, que al final parlis des d’una certa superioritat moral. I aquest risc la dreta i l’extrema dreta l’ha sabut explotar molt bé. Això també és un dels errors que hem de saber corregir, quan d’alguna manera parles a la gent com si fos idiota. 

−L’esquerra sembla ancorada en retòriques de guerra freda i al mateix temps no és capaç de dur la lògica revolucionària als temps actuals: una estètica potent i un missatge clar i directe. Un missatge clar i directe que sigui veritat. 

−Al llibre denuncia aquells que fan trampa quan defensen que s’ha de dir la veritat, però no cal que sigui tota. Si en la batalla contra la dreta aquest fos l’únic camí, dubtaries a agafar-lo? No ho faria.

−Abans perdre amb dignitat que rebaixar-se des del punt de vista ètic i moral per guanyar? La paraula dignitat és important. Però sobretot perquè pots guanyar avui, però demà perdràs.

−On està escrit que les fake news han de ser un monopoli al servei de l’extrema dreta? En el moment que facis servir les fake news ja no ets d’esquerres. 

−Després ens acusen de superioritat moral. Ho diré d’una altra manera: n’hi ha prou amb dir la veritat. 

−De moment hi ha una envestida de la dreta a nivell global que posa en entredit aquesta teoria. No sé si perdrem, però si no ho fem [dir la veritat] estic convençut que hi perd tothom. 

−Defensa la sinceritat com a eina política. Creu de veritat que l’ha exercida algú? És clar que sí. 

−Creu que aquest país funciona en base a dir sempre la veritat? Creus que aquest país funciona en base a dir la mentida sempre? −

−Funciona amb la lògica d’explicar la veritat, però sense explicar- la tota. El que qüestiono és l’absolutisme. El gran drama és que no està acceptat mentir, però s’accepta que es digui només una part de la veritat. 

−El procés va funcionar molt a partir d’aquesta lògica. En el cas del procés, si hem d’explicar la veritat expliquem-la tota. Que algunes coses no s’expliquessin en el seu moment, no necessàriament té una intencionalitat d’amagar res des d’un punt de vista polític sinó judicial. La veritat té moltes cares i la veritat també ha de servir per explicar que davant tenim uns actors disposats a tot per evitar que exercim el nostre dret a votar. La veritat és com un cub de Rubik amb moltes cares. No hi ha una sola veritat. És ingenu pensar que hi ha una veritat i jo tinc el dret a saber-la tota. A més a més hi ha un altre punt de vista. El comunicatiu, que té a veure amb la construcció del relat. 

−Al llibre accepta i argumenta que dir la veritat, malauradament, avui en dia no ven gaire. Perquè des del punt de vista comunicatiu sembla més rendible no dir la veritat sinó dir alguna cosa atractiva. Qui té micròfons? No pas aquells que expliquen coses sinó els que generen polèmica. 

−Pilar Rahola, per exemple? Jo no dic noms. De fet, no poso noms al llibre perquè no parlo de persones sinó d’actituds. Cadascú pensarà en qui cregui convenient. Jo no vull posar noms perquè no vull posar etiquetes a ningú en concret. Seria un acte de supèrbia pensar que jo ho faig bé i els altres malament. Jo també he fet coses malament. El problema no és de persones sinó d’actituds. I les actituds les podem tenir tothom. Per això faig servir l’expressió “que la gent és idiota”, perquè tots hem tingut en algun moment la temptació de pensar-ho. 

−Segons la perspectiva clàssica que utilitza, idiota és aquell que, en contraposició al republicà, no s’implica en els afers públics i només es preocupa dels seus interessos personals. Quan Pèricles parla de la democràcia, la descriu com aquell sistema que protegeix l’individu dels abusos de l’estat i que protegeix la comunitat dels interessos individuals. En aquest sentit, jo faig una contraposició entre el republicanisme com a proposta política i les conductes idiotes que pensen més en el bé personal que en el bé comú. Però no he de ser jo qui digui qui és idiota i qui no. 

−Com a lector entenc que els feixistes són idiotes. Hi ha un altre pas: l’estupidesa. Quan preguntes als votants de partits d’extrema dreta sobre la seua ideologia, una majoria no es defineixen com a tal. Sovint es consideren apolítics. 

−Em recorda el capítol en què explica que l’origen d’aquesta lògica és cultura política del franquisme. Per què ha guanyat Milei a l’Argentina? Ho fa amb un discurs antipolític mentre es presenta a unes eleccions per ocupar un càrrec polític. Ni més ni menys que la presidència de l’Argentina. I milers de persones ho compren! Tant ell com Trump, Bolsonaro, Abascal o Meloni fan discursos contra la política des de la política. I alimentar l’antipolítica és una manera de pavimentar el terreny cap a l’extrema dreta. Quan la ciutadania pensa que la norma d’una administració democràtica està feta per molestar- me a mi en lloc de pensar que està feta per fer-nos a tots la vida millor, s’obre un espai perquè penetri l’extrema dreta i el liberalisme. Individualitzen el dret personal i l’avantposen al col·lectiu. Si no som capaços d’entendre que els drets col·lectius et beneficien a tu personalment, tenim un problema. 

−Amb una mirada ampla a la història de la humanitat, quin moment històric s’ha acostat més a la república que reivindica? No existeix. Un ideal, per se, és inaccessible. 

−Així doncs, no aspira a arribar-hi? Més aviat es tracta d’acostar-s’hi. Reivindicar un referent o un altre depèn de cadascú. 

−I segons vostè? Depèn de les coses que vulguis tenir en compte. En general, el que ha servit per avançar en aquesta direcció és la democràcia