Abraham Orriols: “A la Marina Vilalta, treure-li les ovelles seria com treure-li la vida”

Marina Vilalta té 96 anys i és l’última ramadera de la vall de Ribes, al Ripollès. Quan el Govern de la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi, l’editorial Ara Llibres hi va veure el filó per a una bona història. Li va proposar al periodista berguedà de TV3 Abraham Orriols, que després de temptejar el terreny va acceptar el repte. ‘Una vida a les muntanyes’ (Ara Llibres, 2023) és una aproximació vitalista a una dona entranyable, valenta, afable, desperta i senzilla. Un homenatge a un món que malauradament s’està extingint.

−Li va costar gaire acceptar la proposta? Vaig pujar un parell de vegades per conèixer la Marina Vilalta, que té 96 anys i cada dia surt a pasturar les seues ovelles, i de seguida vaig veure que sí, que la història era potent. Hi ha molts llibres de gent coneguda, però n’hi ha molts menys de gent anònima. Vides que ens parlen de moltes altres coses més. A mi la proposta m’encaixava; era la seua família, i sobretot la Marina, els que s’estranyaven del projecte. 

−El llibre comença amb una frase de la protagonista molt potent: ‘Escriuràs un llibre de misèries perquè aquesta és una vida de misèries.’ Una vida, tanmateix, com tantes altres. Ella parla d’un ofici sacrificat, dur, ple d’incerteses, solitari i poc rendible. Alhora, no es pot estar un dia sense treure el ramat i ho tornaria fer. Ara bé, encara que la balança li surti positiva, ella no oblida què implica aquesta vida. Va néixer pràcticament amb les ovelles, amb cinc o sis anys ja acompanyava son pare a pasturar i si tenia set, mamava d’una cabra. A la Marina Vilalta, treure-li les ovelles seria com treure-li la vida. 

−Què representa per a vostè la Marina? Un país molt concret, una catalanitat molt concreta i un sector primari que està desapareixent cada vegda més ràpidament. Cada dia que passa hi ha menys Marines en aquest país. 

−Li van concedir la creu de Sant Jordi, la va visitar l’MHP Pere Aragonès i n’heu fet un llibre. Als catalans ens agrada molt reivinicar el país i lamentar- nos, però després tot segueix igual. Ella és la primera que tots aquests reconeixements els agraeix però no els hi dona importància. La Creu de Sant Jordi no va anar ni a recollir-la i quan li van dedicar una plaça al poble va dir que potser més valia dedicar-li a un pastor jove per engrescar-lo a seguir amb l’ofici. 

−Com el Biel, el xiquet que demana poder-la acompanyar per aprendre a fer de pastor. Creu que se’n sortirà o anirà a Barcelona a estudiar i adeu siau? Dependrà de les condicions que es trobi. Si s’hi vol dedicar ningú li pot assegurar l’èxit, però ha de tenir perspectives de poder-s’hi guanyar la vida. Si has de començar amb una soga al coll perquè la burocràcia t’ofega i tot està plantejat a partir de grans explotacions intensives i industrials, amb normatives de benestar animal que al final perjudiquen més que no pas beneficien, és molt difícil. 

−De fet, ni el fill ni el net no s’hi dediquen. El Jesús, el fill, diu que ell no és que no tingui afició pels animals, és que ell té afició per garantir-se un plat a taula cada dia. Amb el llibre no es tracta de construir una icona o un personatge, sinó que tothom prengui consciència que si volem mantenir viu un país fort, el sector primari és important i gent com la Marina Vilalta és imprescindible. 

−Els autòctons fugen i els de ciutat s’hi compren apartaments. I els que voldrien viure-hi no poden. Bruguera, el poble on viu la Marina, tenia 300 veïns i mil ovelles fa cent anys. Ara no arriben a ser quaranta i només queda el seu ramat. És de postal, però ja no hi ha cap nen ni res obert entre setmana. Com menys serveis hi hagi, menys famílies se senten atretes per anar-hi. 

−Què ha après durant aquesta experiència? Que des de ciutat també podem ajudar sent més conscients d’on surt el que consumim, per exemple.