Difícils però apassionants

Tan interessant i ben escrit que quan el comences a llegir costa deixar-lo, el llibre de memòries Els millors anys, a Pagès Editors, subtitulat La meva vida en el periodisme (1982-2020), de qui ha sigut tres decennis i mig director d’aquest diari, l’amic Juan Cal, un home que per poder ser escriptor ha hagut de fer abans de periodista, si bé no sembla gens que a desgrat, però després de gaudir de les 300 pàgines del volum queda clar que la seva vocació inicial i subjacent, no diré pas que secreta, perquè alguns ho intuíem i ell no s’estava d’admetre-ho, era en el fons la literatura, tal com ha demostrat amb la publicació per ara de quatre novel·les, quan la feina l’hi ha permès, a partir de 2015.

“Aquells temps no eren fàcils però sí apassionants”, confessa cap al principi, i la frase podria resumir el primer terç de l’obra, en què narra els nombrosos i en aparença insuperables problemes de SEGRE per tirar endavant, des de la seva precària fundació, el 3 de setembre de 1982.

Dificultats tècniques, econòmiques, en ocasions polítiques. Sembla un miracle que, transcorregudes ja passa de quatre dècades, encara surti cada matí.

Un miracle que ha sigut possible gràcies a la fe, la tenacitat, l’esforç, l’esperit de sacrifici i –malgrat tot- l’optimisme d’una colla de professionals com ell mateix i d’altres companys de redacció, rotativa, administració, publicitat, distribució, etcètera, però també i en un grau màxim pel paper de l’accionista principal, Robert Serentill, que en el període més crític va salvar l’empresa. Tot això, explicat amb detalls sovint ignorats pel públic, alguns fins ara confidencials, de vegades sucosos, d’una forma amena i des de l’òptica autobiogràfica, constitueix la primera part del relat d’una aventura alhora individual i col·lectiva que qualsevol lector ni que sigui esporàdic de premsa local lleidatana agrairà poder conèixer.

La segona meitat, potser ja no tan episòdica però més reflexiva, aborda qüestions de caràcter genèric, si bé no per això de menor interès, posteriors a la consolidació empresarial d’un grup de comunicació que abasta ja mitjans audiovisuals, com la no sempre plàcida relació amb la classe política, els viatges, la mirada crítica al Procés, l’adhesió al Compromís de Lleida.. Ningú amb un mínim de curiositat per la història contemporània d’aquestes comarques se l’hauria de perdre.