Tornen els xurros

La Gastroteca de finals de gener, que hauria de ser plena d’aliments hipocalòrics i digestius, he decidit que sigui un homenatge per a tots els que hem superat el gener costerut.

He observat darrerament que els xurros s’han tornat a posar de moda. Aquest menjar, que sempre havia associat a tardes de fira o matins de ressaca festivalera, tinc la impressió que ha tornat.Indagant una mica en la seva història he descobert que els xurros es perden en la memòria col·lectiva.

En lloc d’un origen clar, hi ha unes teories diferents sobre d’on provenen. La primera hipòtesi té a veure amb la llunyana Xina, i que foren els portuguesos qui exportaren la massa des del país asiàtic, una barreja semblant a la del xurro, però que té molta menys aigua i que es fregia en abundant oli.

De fet, el seu nom traduït a la nostra llengua seria tires d’oli. L’altra teoria és que foren els pastors de la Península que, per substituir el pa en les seves llargues estades a la muntanya, s’enduien la farina i un cop barrejada amb l’aigua la coien fregint-la en marmites damunt de les fogueres que es feien, i així podien menjar regularment alguna cosa semblant al pa.El xurro és una massa de bunyol aparentment senzilla.

El secret rau en la manera de pastar l’aigua, la farina i la sal. De fet, és curiós perquè podem comprar tot de productes dolços a pastisseries i forns de pa, però els xurros es compren a la xurreria.

I existeix l’ofici de xurrer, activitat que es regula des del Gremi Artesà de Xurrers de Catalunya. Cada mestre té el seu secret, el qual passa de pares a fills de forma oral.El xurro casa perfectament amb la xocolata i s’associa a moments festius o a matins de procrastinació.

De fet, en una entrevista el senyor Jordi Tresserras, expert en patrimoni alimentari i professor de la Universitat de Barcelona en Història i Arqueologia, explicava que els xurros es començaven a vendre a començaments de desembre, per Santa Llúcia i Sant Tomàs, fins al dia de Reis, convertint-se en regals que es feien aquests dies festius, tant com els turrons i els polvorons.

I sabíeu que amb els països del continent americà hi tenim un agermanament xurrer? Els colons espanyols els exportaren en el moment de la colonització i Sor Juana Inés de la Cruz ho testimonia al seu llibre de cuina, en el qual parla de bunyols de xeringa, que correspondrien als xurros que coneixem i que deuen el seu nom, possiblement, dels pastors churros, que serien aquells habitants del País Valencià que parlen castellà amb trets aragonesos.

No obstant, els xurros han tornat i no hi ha un barri o festa major que no tingui la seva xurreria ambulant. Fa uns anys feien de mal pair per aquelles masses mal fetes que absorbien litres d’oli refregit.

Però avui en dia, i gràcies a l’exigència del públic, tornen a estar en voga. I no només se’n fan de senzills, sinó que també n’hi ha de farcits, per a celíacs i d’altres formes.

Xurros que endolcen els matins i que, presentats amb gràcia, també serveixen per fer-nos perdonar.