Un caràcter mitjà

Fa poc s’ha publicat en català l’extensa biografia de Maria Antonieta que es pot comptar entre els llibres densos i interessants que no han perdut gens de capacitat d’influència entre els lectors tafaners, delerosos de novel·les i vides. El volum, de més de sis-centes pàgines, se situa a mig camí de les xafarderies de l’Hola i l’estudi psicològic divulgat amb sagacitat de novel·lista que sempre sap trobar l’adjectiu al punt.

Llegint-lo, el lector poc acostumat a les lectures llargues hi troba les dificultats de la constància i les alegries dels matisos entre la rotunditat del negre i la bellesa del blanc.

Pel costat del goig de la lectura, la gràcia del volum consisteix a retratar amb traços vívids un caràcter mitjà. És a dir, una persona que comprens que li pertoca de viure una experiència greu que la sobrepassa i, malgrat tot, intenta mantenir la seua integritat.Stefan Zweig sap posar-se a l’ull de l’huracà amb una magnífica habilitat.

Des del meu punt de vista comprèn i fa comprendre molt bé com és aquesta noia deliciosament encantadora que la gran reina Maria Teresa d’Habsburg utilitza com a peó familiar per establir una aliança estratègica entre les dues dinasties més poderoses a l’Europa del segle XVIII: els Borbons de França i els Habsburgs a Àustria. Fins aquí, el que solen dir els manuals d’història.

Hàbilment, l’autor dissecciona capítol a capítol, amb ploma seductora, la personalitat superficial de la joveneta austríaca que és casada amb el rei de França. Un home, al seu torn, poc donat a les decisions clares, atent només als plaers de la caça.

La narració de la vida de Maria Antonieta és també una finestra oberta a les magnífiques nits en blanc perfumades de nard, esmerçades en balls, festes, galanteigs i tornades a la matinada, exhausta de plaers. Stefan Zweig s’atura, precís i educat, a les portes de l’alcova reial.

Tanmateix, el lector plebeu no pot estar-se d’imaginar, de lluny, els plaers de la vida cortesana a Versalles i les intimitats lleugeres d’una reina que viu al cel. L’autor escriu pàgines delicioses per narrar aquest viure lleuger, inconscient, banal, alegre.

Això no obstant el novel·lista, amb mirada ampla, no s’està de judicar el seu comportament: en l’essencial, l’autor retreu a Maria Antonieta la incapacitat de comprendre la magnitud de la importància de no saber fer el paper vital que li correspon com a reina. L’assumpte ressona en la nostra època.

Maria Antonieta no surt mai del seu palau de Versalles per visitar el país del qual és reina. És incapaç d’assumir la pobresa del seu poble. Viu en una bombolla irreflexiva que acabarà esclatant-li als llavis fins. Llavors, en la segona part de la seua vida, la tragèdia està servida amb crits i safata sanguinolenta.

El crescendo tràgic converteix Maria Antonieta sobretot en la filla de Maria Teresa. Tota la segura dignitat de la mare apareix en el martiri de la filla. Llegida les nits d’hivern, la vida de Maria Antonieta pot ser un imperfecte espill per comprendre la pròpia vida.

.