El color de l’amor

Fins al 24 de març, extraordinària exposició de Marc Chagall al palau Martorell de Barcelona, carrer Ample davant de la basílica de la Mercè, amb el títol d’El color dels somnis, referència al cromatisme vibrant dels quadres del singular pintor nascut el 1887 en una comunitat jueva d’un poblet a la frontera de Rússia i Bielorússia, aleshores imperi dels tsars (moriria en 1985 a la vila provençal de Saint Paul de Vence, on està enterrat).

Un repàs a la trajectòria d’aquell artista original i inclassificable: únic, líric, màgic, fantàstic, metafòric, simbòlic, poètic..

Dotat d’un llenguatge propi que reflectia un univers personal. La mostra recorre l’evolució biogràfica i estètica des d’uns orígens arrelats a la tradició alhora hebrea i russa, de la qual sempre seguiria bevent, fins al punt d’afirmar que en els seus llenços no hi havia ni un centímetre lliure de nostàlgia de la seva terra natal.

Establert ja a París, entra en contacte amb els moviments coetanis d’avantguarda (surrealisme, fauvisme, cubisme, orfisme), deixant-se influir per tots però sense adscriure’s a cap, per causa del seu esperit independent. D’aquella època fecunda procedeixen diverses sèries d’obres presents a la mostra, com les seleccions d’aiguaforts de les Faules de La Fontaine (de 1927 a 1952), i les litografies de monuments parisencs per a la revista Derrière le miroir, de 1954, o sobre episodis bíblics de La història de l’Èxode, datades en 1966, que conviuen a les parets del palauet neoclàssic recuperat ara fa un any com a espai museístic amb d’altres teles emblemàtiques de la mateixa autoria, que representen esponerosos rams de flors, escenes de circ amb pallassos i malabaristes, galls virolats, rucs voladors, àngels i músics i tota mena de criatures misterioses ideades per una portentosa imaginació, a banda d’alguns retrats de persones soles o de parelles enamorades, perquè Chagall va ser sobretot el pintor de l’amor.

Apassionat no només de la pintura, sinó també de la literatura, il·lustrant llibres però també escrivint poemes i un petit volum de memòries juvenils, Ma vie, un exemplar de la primera edició del qual s’exhibeix dins d’una vitrina (disponible la traducció castellana a Acantilado, Mi vida), hi manifesta un i altre cop la importància d’aquest sentiment: “Només hi ha un color que dona sentit a la vida i a l’art, que és el color de l’amor.”