Ulls de mel

Pagès culmina la marató editora de l’Any Vallverdú amb la reedició en facsímil del primer llibre de poesia de l’escriptor homenatjat, Poemes del gos, aparegut en 1977 a l’editorial Urgell, d’Agramunt, a cura de Guillem Viladot, incloent xilografies de Lluís Trepat i una presentació autobiogràfica del mateix Josep Vallverdú. Aquesta bella i entranyable reproducció, en què han col·laborat la Càtedra Màrius Torres de la UdL i la Fundació Lo Pardal, esdevé un recordatori de la fecunda amistat entre els tres artistes d’orígens urgellencs: un agramuntí, un targarí i un lleidatà amb arrels familiars a la vall del Corb.

Aquell aleshores veí de Puiggròs i docent a les Borges va començar a compondre en 1974 les divuit peces d’una obra de temàtica canina, motivat per la pèrdua d’un cadell que l’havia acompanyat durant tres anys. Només en feia cinc que havia tret la novel·la Rovelló, nom curiós d’un altre quisso, sens dubte la seva criatura literària –dic criatura perquè no sé si, en referència a un animal, s’escau el terme personatge– més coneguda i popular (a la foto, l’escultura que l’immortalitza en bronze sota un dels porxos de la balaguerina plaça del Pou).

El cadell perdut es deia Mussa i la seva sentida absència li va inspirar una elegia que clou així: “Sabeu? Encara avui, en retornar / d’algun viatge, en acostar-me a casa, / quan sé que tot serà altre cop tot meu, / penso: aquest racó és una terra buida”. Els poemes parlen de gossos però també, en el fons, d’ell mateix.

Per exemple a El retrat, en què l’home ja madur no s’identifica amb el nen d’una vella fotografia trobada en una calaixera, que mostra amb idèntic resultat al seu millor amic de les orelles planes i el morro baix: “I t’ensenyo el retrat: / tampoc no el reconeixes. / No dec ser el mateix.

/ Anem, anem a fora, / que hi ha ametllers, / i una sabata vella / per rosegar”. Aquest recull és una declaració d’amor als fidels companys de quatre potes, siguin de la mena o la raça que siguin, grossos o menuts, sans o tolits, caçadors o falders, volguts pels amos o bastonejats, que vigilen la cabana o actuen al circ o estiren un trineu, tal com proclama a Nissaga clapidora, autèntic catàleg d’afectes: “Reveig amb els meus ulls els bellíssims ulls vostres, / mel i sol, camamilla, ametista i vi blanc”.

Espera que els humans, tan ensuperbits i fatus, copiïn de tots ells “l’elementalitat”.