Araceli Segarra i Marta Duran: “En un país en què la bretxa de gènere supera el 20%, queda molt camí per fer”

El llibre Expedició al sostre de vidre, d’Araceli Segarra, alpinista consumada, i Marta Duran, empresària i docent, és una mena de cordada a dues veus en què, a través d’experiències viscudes, aquestes dues dones intenten trencar el sostre de vidre que encara impedeix a moltes dones exercir els seus drets en diversos àmbits. Jugant amb la metàfora d’una expedició alpinística, on la perseverança i el treball en equip són crucials per assolir els objectius marcats, el llibre també és un compendi d’idees i eines perquè tothom, homes i dones, puguem fer cim.

No és un llibre excloent, les autores ho deixen molt clar. Expedició al sostre de vidre (Rosa dels vents) pretén, per damunt de tot, que homes i dones treballin junts per trencar encara les barreres que impedeixen a les dones assolir la igualtat no solament en àmbits laborals sinó també socials o familiars. Les autores saben que serà una batalla llarga, però segons elles és una batalla que es pot guanyar. I proposen, per exemple, que el primer lloc on s’ha de començar a actuar són les escoles, i plegats homes i dones. 

−Una de les primeres preguntes que plantegen al llibre és, precisament, si calia un altre llibre sobre sostres de vidre. Què creuen que aporten de nou? Òbviament això ho haurà de dir el lector. Probablement els missatges són similars a altres, però la forma en que els donem és diferent. El llibre explica vivències concretes que segur resulten familiars a molta gent. A partir d’elles creiem que resulta més fàcil entendre la situació i cada lectora o lector en traurà les seves conclusions. Això també propiciarà unes reflexions, i són aquestes les que ens fan canviar. El títol és clar, una expedició comporta moviment. Totes i tots podem alçar la veu de forma individual contra allò que no és just. Això és el que pretenem. 

−Parlen de lectores i lectors. Durant tot el relat plantegen una “col·laboració” entre homes i dones. Pensen que moltes narracions d’aquest tipus han estat un pèl excloents respecte als homes? Narracions n’hi ha de tots tipus. Algunes van adreçades només a dones i altres no. Els homes són el 50% de la població mundial aproximadament. Excloure’ls de la solució fa que aquesta sigui inviable, des del nostre punt de vista. També volem recalcar que, si parem a pensar-hi, totes coneixem homes que poden definir-se com a feministes. I per desgràcia, continua havent-hi dones que caurien més de la banda del masclisme. 

−En les darreres setmanes han sortit algunes veus que critiquen els cada vegada més nombrosos grups de dones que exclouen els homes de les seves activitats. Per què creuen que les dones formen grups exclusius femenins? Pot ser també un punt de masclisme per part de les dones? O no? Potser hi ha dones que se sentin més segures, més recolzades, si ho fan així. És una tria ben respectable, com ho és la contrària. No som aquí per donar lliçons ni per apropiar- nos de la veritat. Cada una haurà de fer el que millor li vagi. Es tracta d’opcions individuals que no s’han de criticar. El què és més important és revertir la situació d’injustícia i, com es diu en el llibre, “que les dones puguin aspirar a la mateixa mediocritat que els homes”. 

−Al llibre, la part narrativa de l’Araceli podríem dir que és més de vivències i la part de la Marta pot ser és més conceptual. De fet les realitats poden abordar- se des de una òptica concreta o més conceptual. És veritat. El que hem volgut és donar exemples, narrar històries que permeten visualitzar el concepte i també explicar d’on venen perquè les dades irrefutables comporten veracitat. Hem de conèixer l’enemic (què és el sistema i no necessàriament l’home) per derrotar-lo. 

−El llibre està ple de cites, segons la temàtica que van abordant. En un dels capítols posen una frase de Pablo Neruda, Premi Nobel, però a la vegada un violador confés quan era cònsol a Ceilan. Imperdonable i condemnable. I un bon exemple de la realitat. Tots tenim diverses cares i el problema és que la major part no es veuen. Som feministes “en petit comitè” i tolerem actituds masclistes quan tocaria alçar la veu. Com un poeta amb la sensibilitat de Neruda pot cometre una bestiesa com aquesta? Com podem tots abaixar els ulls i continuar amb la nostra vida mentre la situació de la dona –per parlar del que ens ocupa– és terrible en molts indrets? Alguns ben a prop de casa. Potser Neruda és un exemple de la nostra hipocresia com a societat. Diem, però no fem. O a l’inrevés. 

−Des del seu punt de vista quins són, encara, els principals sostres de vidre a trencar? El sostre de vidre és un, gran i invisible. És una metàfora de la limitació de les dones en el primer món –en altres indrets els sostres són de formigó– per ser iguals que els seus companys masculins. Tenir les mateixes oportunitats en tots els àmbits de la vida: el personal, el laboral, en tots. I fer el que es vulgui sense limitacions, sense barreres, sense ser assenyalades. En un país en què la bretxa de gènere supera el 20% queda molt camí per fer. −

−Vostès aposten perquè els sostres de vidre es poden trencar. Com ho podem fer? Tots els sostres de vidre es poden trencar. Amb constància, sense defallir. Fent més que dient. Per a nosaltres s’ha de començar per educar els nostres fills i filles –ves per on, a banda de l’escola, és una iniciativa que massa sovint recau en les dones– en la igualtat. I per plantar cara, de forma individual i en veu alta, cada cop que nosaltres o altres dones més fràgils o més desprotegides pateixen una situació d’injustícia. Cal acció, molta acció. I cal reclutar tants homes i dones com es pugui. Aquesta és una batalla que serà llarga, però és una batalla que es pot guanyar.