Delulu, delirar per sobreviure

El principi que mou els jugadors de loteria és la il·lusió. L’estadística diu que és més probable que ens caigui un llamp o un meteorit al cap que no pas que ens toqui la Grossa o l’Euromilió.

I tanmanteix, les loteries continuen funcionant i les vendes, lluny de decaure, aconstumen a augmentar quan la situació general està dominada per la crisi. Sí, cada setmana hi ha algú que guanya una bona picossada, però juguen tants milions de persones que les probabilitats que sigui vostè són les citades.

En el món d’incerteses que ens està tocant viure, els joves han de gestionar el present sense saber si poden creure en el futur. Amb aquest panorama sempre troben la manera de fer-se un lloc teories, ideologies, filosofies, creences, doctrines que ofereixen una (nova?) manera d’entendre i enfrontar-se a la vida.

Amb milers de milions de visualitzacions, una de les darreres tendències a TikTok és el Delelu, un neologisme sorgit de la paraula en anglès delusional, que es pot traduir com a delirant. L’arqueologia d’aquesta nova actitud vital, que amb els temps accelerats d’avui en dia segurament estarà passada de moda d’aquí a un parell d’anys, es remunta al fenomen del k-pop (abreviació en anglès de korean popular music).

Entre les fans més fans de tot el fenomen fan hi ha qui va un pas més enllà en la idolatració dels seus músics i cantants favorits. Hi ha, també, una autèntica obsessió que ha derivat en fantasies amoroses impossibles de realitzar que, no obstant, serveixen per mantenir viva la flama de la il·lusió.

El Delulu seria, doncs, un estat d’ànim en què la fantasia respecte a allò que no passarà –que un cantant famós s’enamori d’una adolescent desconeguda– es converteixi en un motor vital. Els mitjans de comunicació tradicionals normalment són en mans de boomers que, en la cada vegada més complicada tasca d’entendre els joves, els acaben retratant amb la mateixa mirada i distància que s’utilitza per fer documentals de fauna salvatge.

Però Delulu no ha passat desapercebut al New York Times, El País, La Vanguardia o The Guardian. Delulu is the solulu vindria a ser el paradigma d’aquesta nova tendència.

Alguna cosa així com “la solució és la il·lusió”; una idea que tampoc no és tan moderna. Els castellans diuen que també es pot viure d’il·lusions i, certament, projectar el futur a partir d’idees positives ha estat sempre un motor per avançar en qualsevol escenari.

Els que projecten per sobre de les seues possibilitats s’estavellen quan les han de materialitzar. El problema no és despertar un cert positivisme vital gràcies als estímuls que ens provoca imaginar futurs més agradables que el nostre present, sinó aprendre a distingir la realitat de la ficció.

Aquest pas en fals és precisament el que intenta resoldre el Delulu. L’objectiu és la il·lusió en si mateixa.

Una actitud vital que esdevé una versió millennial del lema “tot està per fer i tot és possible”, que podríem traduir per “tot està per fer i encara que no sigui possible és bonic imaginar-se com seria”. La primer reacció de qualsevol persona que tingui més de trenta anys i dos dits de seny i hagi viscut una mica fora de les bombolles virtuals que neixen, creixen i moren a una velocitat vertiginosa, és arquejar les celles en senyal d’estupefacció i incredulitat.

Però els defensors del Delulu adverteixen que no es tracta de viure en una realitat paral·lela, sinó de projectar-se en positiu imaginant totes les situacions possibles. Que siguin improbables és un detall menor, el que es tracta és de creure, de tenir il·lusió, d’imaginar-se que els contes de fades exiteixen i que la nostra estrella preferida s’enamorarà de nosaltres, una entre els milers de fans que s’amunteguen darrere una tanca a l’entrada del concert, de la gala, de l’estadi o d’on sigui.

I mentre els mirem de reüll –pobres adolescents!– segellem una butlleta de loteria.