Aigua, suor i llàgrimes

Vicenç Lamolla, nascut Vincenzo Lammoglia, era un calderer napolità que havia fet la guerra contra els carlins, casat amb Pelegrina Rodamilans, l’espavilada filla d’un mestre d’obres de Torà. Establerts a Agramunt a mitjan segle XIX, van ser testimonis de l’arribada de l’aigua del canal d’Urgell, un fet històric que ara ens relata el seu descendent, l’escriptor Vicenç Villatoro, en una novel·la important per nombre de pàgines (sis-centes justes) i per ambició literària, autèntic tour de force narratiu per explicar-se (foraster de Terrassa) i explicar-nos (als indígenes d’un rodal que massa sovint hem desistit de conèixer, sobretot per falta d’autoestima) l’epopeia col·lectiva i l’esforç enorme que canviarien la faç i el destí, també la mentalitat, d’aquests paratges antany eixorcs de la plana ponentina, l’antic Clot del Dimoni, un ampli espai desèrtic entre la ciutat de Lleida i els contraforts segarrencs, des de les serres prepirinenques fins als primers estreps aturonats de les Garrigues.

Fondalada erma i misèrrima, terra de pas sense gaires ombres ni conreus, escenari de patiments, angoixes i penúries de tota classe que justificava la inapel·lable sentència: “No hi ha Urgell sense flagell.”

Editada per Proa, es titula Urgell. La febre d’aigua. Referència gens dissimulada a la febre de l’or, perquè en aquest tros de país nostre el suc dels núvols ha representat i encara representa –més evident ara en temps de sequera– un element gairebé aurífer, pel que suposa de vivificador de terrenys estèrils i pobles fins aleshores minúsculs, perduts enmig del no-res. Un abans i un després, punt d’inflexió inqüestionable, en el desenvolupament d’una comarca sencera i bona part d’altres tres.

Villatoro aplica tot el seu ofici, fruit de l’experiència d’haver escrit ja una llarga llista d’obres, entre novel·les, reculls de versos, dietaris i assaigs, però també d’una sensibilitat particular, per travar una prosa substanciosa, que en algunes descripcions geogràfiques voreja la poesia, alternant una trama novel·lesca enganxada a la realitat amb la crònica entre històrica i periodística que pel meu gust és el millor del llibre. La construcció del canal com a eix de l’argument i metàfora de grans il·lusions convertides en decepció –del somriure satisfet al plor–, per acabar esdevenint èxits. Fins on aplicable a la política catalana d’avui dia?