Borinots

A Catalunya Ràdio se sol parlar a vegades de “generar debats”. S’encara una escriptora jove com ara Laura Calçada amb un gat vell com el periodista Vicent Sanchis.

La innocència de l’escriptora que gosa publicar un llibre sobre la seua vida personal, un xic despullada, s’enfronta amb la contundència del gat vell que també és professor en una facultat de periodisme. No cal escriure la columna setmanal: basta parlar de fets espontàniament, amb fluïdesa .

És un pugilat dialèctic tou que requereix bons reflexos, una gran capacitat de fons d’armari retòric. Llavors es produeix una mena de col·loqui fet d’espurnes que l’oient sent com una metàfora de la vida postmoderna: un dia espeny l’altre dia, cadascú s’identifica o bé amb la dona jove o bé amb l’home saberut.

Un debat que t’entreté mentre condueixes cap a la ciutat. Mai no saps què et diverteix més, si La novena simfonia de Beethoven o les converses de Laura Calçada i Vicent Sanchis.

En un altre ordre de coses, ara se celebra el desè aniversari de l’Altra Editorial, que dirigeix la senyora Broggi, una editorial que es fonamenta en el gust de llegir novel·les, sense sucre afegit. El temps és implacable: devora els seus fills.El temps també produeix canvis subtils en els temes de les novel·les.

Pep Puig ara ha publicat en l’Altra Editorial una novel·la que ha passat sense pena ni glòria, potser perquè és massa breu i som en els temps que es reclamem llibres grossos. Que el volumet es digui Si una tarda de juliol un borinot, parodiant Italo Calvino, tampoc hi ajuda gaire.

Que a més tota la novel·la es basi en un estudiat malentès o improbable hipòtesi sobre un tema seriós com ara la mort d’un avi a la guerra civil, tampoc ens porta a l’èmfasi de la tragèdia o al comodí de la denúncia social. Sabran els llegidors que Italo Calvino demanava lleugeresa per a les novel·les del segle XXI. Basta que algun savi proposi una idea raonable en una universitat nord-americana perquè els editors i els llegidors, a la seua, triïn un altre valor, per exemple, les llargues biografies de grans figures de l’espectacle com ara Xavier Cugat.

L’home i la dona postmoderns no volen ser alliçonats. Es volen sense brides. En aquesta novel·la audaç Pep Puig ha triat la brevetat i la lleugeresa, amb un pessic d’humor.

És una lectura de week-end que no guanyarà pas el premi de novel·la d’Òmnium Cultural però que ens farà llegir amb delit. Jo els la recomano per allò de portar la contrària, i perquè el crític Ponç Puigdevall, tocat per la tramuntana, en va fer una ressenya polida en la qual me la va suggerir.

Potser el novel·lista Pep Puig l’encerta: és el malentès el gran tema del segle XXI? O sigui: la confusió subtil entre els grossos ideals, immutables, segurs i apassionats i les realitats, mòbils, llisquívoles, mogudes pel desig, que no es deixen atrapar com un conill, per les orelles?