El ‘Coromines’ digital

Un dels avantatges inqüestionables d’internet és la rapidesa amb la qual podem consultar dades que abans, en el millors del casos, havíem de buscar entre diccionaris i enciclopèdies. Volums de pesos considerables en els quals no sempre hi havia tot el que volíem saber.

Si passava això, havíem d’esperar l’endemà a poder fer la consulta, posem per cas, en una biblioteca més ben assortida que la nostra. A la majoria de les cases s’espavilaven amb una Enciclopèdia catalana i un parell o tres de diccionaris: el Pompeu Fabra, el català-castellà, el de sinònims i l’Albertí, aquell escolar de tapa groga del qual es devien vendre més exemplars que del Mecanoscrit del segon origen.

A poc a poc els serveis en línia de les diferents institucions culturals del país, editorials i grans plataformes han anat actualitzant diccionaris, correctors, cercadors i serveis en línia per tal de facilitar-nos un millor ús de la nostra llengua. Estem parlant de recursos per a qualsevol de nosaltres que escrigui els seus propis textos, esclar.

Si bé en català no existia cap versió en paper com el Diccionario de ideas afines de Fernando Corripio editat per Herder, el de Sinònims i antònims de la Teide era, i encara és, força complet. Però si volem treballar en línia, un dels referents més pràctics és Softcatalà, una plataforma amb múltiples serveis.

Potser no ha desenvolupat una eina tan expeditiva i exhaustiva com la de Corripio, però el seu diccionari de sinònims i antònims és ràpid i eficient. I un detall important, si en el picatge fas una falta et proposa la paraula que més s’assembla a la que has escrit.

Una altra pestanya imprescindible és l’Optimot, un diccionari generalista que t’ofereix definicions i traduccions directes del castellà. El que també ofereixen és un servei en línia de consultes, les quals van generant un banc de dades de dubtes recurrents.

De tota manera, sigui quin sigui el format que consultem, al darrere d’un diccionari hi ha la feina ingent d’algú que és apassionat, savi i metòdic. No en va, alguns dels diccionaris més importants de la llengua catalana duen, o se’ls coneix popularment amb, el nom del seu autor: Pompeu Fabra, Alcover i Moll o Joan Coromines.Precisament aquest últim ha estat notícia les darreres setmanes, ja que l’Institut d’Estudis Catalans ha posat en marxa la web amb la digitalització i motor de recerca el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua catalana.

Fa dos anys el mateix IEC ja va penjar en obert l’Onomasticon Catalanoiae, obra que recull, explica i posa en context històric més de 40.000 topònims i noms propis dels territoris de parla catalana. Respecte a aquesta obra, l’autor explicava al pròleg que “el 1931, quan decidírem de posar en marxa aquesta vasta empresa, poguérem comptar no sols amb els materials toponímics i antroponímics prou abundants que teníem ja reunits des de 1925, sinó també amb les col·leccions aplegades amb la mateixa intenció per en Josep M.

de Casacuberta, predecessor nostre en l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans”. Aquest treball es va haver de continuar a l’exili, ja que la persecució franquista va obligar els autors a fugir de Catalunya amb tota la documentació possible per tal de salvar-lo.

Els anys vuitanta van ser cabdals per aquest projecte i pel Diccionari etimològic que ara s’ha penjat en línia. Aquest segon es va publicar en deu volums del1980 al 91 i l’Onomasticon no ho va fer fins que el 1989 es van començar a editar els vuit volums definitius.

Per bé que no és una obra de consulta popular i habitual, sí que és una bona notícia saber que les institucions que han de vetllar per l’actualització dels recursos digitals del català facin bé la feina.