SEGRE

La construcció del Canal d'Urgell va ser una aventura empresarial amb un balanç inicial decebedor que finalment va ser reeixit.

Publicat per
VIDAL VIDAL 

Creat:

Actualitzat:

L’italià catalanitzat Vicenç Lamolla i la seva dona Pelegrina Rodamilans, amb domicili a Agramunt, són els protagonistes d’Urgell. La febre d’aigua, de Vicenç Villatoro, descendent del primer.

Es tracta dels personatges escollits per l’autor a l’hora de passar pel sedàs de la ficció, més llegible pel gran públic, un episodi tan cabdal pel futur d’aquest nostre rerepaís com va ser la construcció del canal urgellenc.

Una parella que va existir de debò però de què es coneixen poques coses, la resta inventades pel seu parent escriptor (poc que s’ho podien haver imaginat, mentre vivien).

Gent normal, sense títols universitaris ni molt menys nobiliaris, vinguts del silenci cantat per Raimon, testimonis d’un moment històric excepcional, destinat a marcar el futur de moltes viles de la plana i dels seus veïns, que no haurien sigut tants de no haver-se fet aquella obra hidràulica. D’altres individus reals, si bé més coneguts, amb un paper decisiu a la trama, són el targarí Ignasi Girona i el seu fill Manuel, artífexs d’una infraestructura pública finançada amb capital privat, un terç de la seva butxaca.

Nissaga amb una idea integral de desenvolupament d’aquestes terres, impulsora també de la coetània línia fèrria Barcelona-Lleida-Saragossa i propietària de la finca del Castell del Remei. Ho va consignar ja Lluïsa Pla a Els Girona, la gran burgesia catalana del XIX (Pagès), i ara ho confirma literàriament Vicenç Villatoro en aquesta extensa i alhora intensa novel·la editada per Proa: “Tot és el mateix somni modern i racional, el progrés i la riquesa, tot ha de canviar, tot ha de rebre l’alè de la ciència. També els treballs al camp. Arreu han d’arribar les màquines”.

Un caprici del pare que no ha sortit bé, descriu Manuel Girona el projecte de canalització als socis barcelonins. Una aventura empresarial amb un balanç momentani decebedor: “Havia arribat l’aigua i el món no era com els havien promès”.

Però que el lector actual sap finalment reeixida. Espòiler que dona peu al missatge de fons d’un text amb diverses lectures superposades: les aparents victòries d’avui poden semblar derrotes l’endemà, per acabar constituint conquestes més o menys definitives o pel cap baix indicis esperançadors.

I això val tant per un canal de reg com per un procés d’alliberament nacional. Malgrat els successius contratemps, la clau és no perdre l’esperança.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking