Jordi Puntí: “Cugat agafa la música cubana i l’endolceix per agradar al públic nord-americà”

Jordi Puntí ha guanyat el 64è Premi Sant Jordi de Novel·la amb ‘Confeti’ (Proa), una ficció de quatre-centes pàgines basada en la vida del polifacètic artista dels escenaris Xavier Cugat. Al llibre hi ha dedicat, de manera intermitent, una dècada de la seua vida. L’obra traspassa la idea de biografia per convertir-se en un joc sobre la memòria i la reconstrucció constant de la nostra vida. Nascut el 1967 a Manlleu, Puntí és un dels narradors més sòlids de la literatura catalana actual.

Quan fa set anys el vaig entrevistar pel recull de contes Això no és Amèrica, al final de la conversa vam parlar sobre els projectes que tenia entre mans. Aleshores ja havia tornat de Nova York, on havia passat un any resseguint la biografia de Xavier Cugat gràcies a la Beca del Cullmann Center for Scholars and Writers. 

-Per què Xavier Cugat? M’agradava la idea del català que havia marxat de molt petit i que torna de molt gran. Vaig llegir la seua autobiografia, que va publicar als anys vuitanta, titulada Yo Cugat, i vaig pensar que tenia una novel·la. Tot el que hi explica és molt literari i molt èpic. L’arribada a Nova York dient que va haver de dormir tres dies al ras a Central Park perquè li havia fallat el contacte que hi tenia, el tenor Enrico Caruso. Quan començo a fer la recerca m’adono que una part de tot allò és inventat. 

−El narrador de Confeti en diu “la Galeria dels Records Inventats”. Cugat necessita millorar el present i com més gran es fa, més ho fa. Necessita fer-se la realitat a mida i oferir-nos una imatge molt més idíl ·lica del seu món. La novel·la sobre la vida ja l’havia escrita ell, així que jo havia de fer una altra cosa. 

−Tots ho fem una mica, tots tenim la nostra galeria de records inventats per reescriure la pròpia història i encaixar en el relat. És com aquella anècdota familiar dels sopars de Nadal que, a força d’explicar-la cada any, va creixent. El pinyol del llibre és la idea que entre tots creem una il·lusió i vivim en ella. La realitat a vegades ens desmenteix i a vegades no ho volem veure. Cugat és un exemple que em va bé per articular aquesta teoria perquè ho fa a l’engròs. 

−Recorda el protagonista de Big Fish, de Tim Burton. Totalment. El que no entenc de Cugat és per què necessita millorar una vida que ja és prou atractiva i fabulosa. Ell sempre necessita més i suposo que al fer-se gran s’imla posteritat en vida a través d’històries fabuloses. Arriba a dir que va néixer a Sant Cugat i que la ciutat porta el seu nom! 

−Fa un Núñez abans de Núñez. En moltes facetes és una persona avançada al seu temps. 

−Quan torna, als setanta, ja és un personatge de capa caiguda. Aleshores ja no el volen ni als casinos de segona fila de Las Vegas. Està acabat. Als estius va venint a Catalunya i s’adona que aquí sí que encara li fan cas. Quan dina de restaurant de seguida surt l’amo i li demana un dibuix. Això l’atreu i pensa que la posteritat és aquí. En això ho encerta. Som a finals del franquisme i encara que sigui un personatge decadent, a qui la perruca ja li va grossa, com que explica anècdotes amb personatges com Sinatra o Kennedy li és fàcil enlluernar la gent. Tant si són anècdotes verídiques com inventades. 

−El final potser va ser decrèpit, però realment va triomfar i durant força anys va ser molt present a les ràdios dels Estats Units; els seus xous atreien milers de persones per tot el país. El fet que acabés flirtejant amb el franquisme el va condemnar a l’ostracisme de la nostra memòria? No com Pau Casals, per dir un altre músic català que triomfa als EUA. Pau Casals significa molt políticament. És una figura universal més sòlida i també fa un tipus de música que no caduca. Cugat passa de moda i a partir d’aleshores només el pots escoltar des de la ironia de l’easy listening, de la música d’ascensor; o bé reivindicant la seua trajectòria i el seu paper en la història de la música moderna. Ell canvia de dalt a baix la manera de concebre les orquestres i marca un punt d’inflexió. 

−Importa els ritmes llatins i caribenys als Estats Units. Obre camí. Molts músics cubans que comencen amb ell després fan carrera pel seu compte i expandeixen el model i consoliden el canvi impulsat per Cugat. Després, els mateixos cubans, reneguen d’ell. 

−Per apropiació cultural, què en dirien ara? Quan era a Nova York amb la beca vaig conèixer el saxofonista cubà Paquito Rivera. Qui ens va presentar li va explicar què estava escrivint i ell va dir: “Ui, Cugat, demasiado azúcar.” És cert, agafa la música cubana i l’endolceix per agradar al públic nord-americà. Elimina el so més africà, més rítmic, afegeix vents i congues per donar un exotisme fals. Això els cubans li retreuen i al mateix temps se’n beneficien. Tito Puente comença amb ell i no té cap problema de fer-ho. Quan anys després Woody Allen fa Dies de ràdio, ell mateix hi interpreta el personatge de Xavier Cugat. 

−Quina relació ha acabat establint amb el personatge? He passat per moltes fases: sobretot admiració i interès. En el moment que el converteixo en personatge literari, ja no és el Cugat que hem conegut sinó que és el meu Cugat. Com que el domino i li faig fer el que vull, com a narrador tinc un cert poder sobre ell. També és inevitable, a mesura que et vas endinsant en la documentació, una certa síndrome d’Estocolm. La sensació d’estar segrestat per un personatge que no pots abandonar. Són molts anys d’anar-lo seguint i escrivint i a vegades tenia la temptació de deixar- ho córrer. La meua dona em deia que parés d’explicar-li anècdotes del Cugat. 

−El narrador de la novel·la és un crític cultural de ficció que repassa la vida i les mentides d’un personatge real. Tanmateix, tampoc sabem si ell sí que diu la veritat. Aquest és el joc que planteja la història. Al darrere d’això hi ha un intent de reflexionar sobre l’autoficció. Avui en dia les persones agafen la seua experiència i la converteixen en novel·la, ens fan dubtar sobre si allò ha passat o no. A Confeti el narrador és un periodista que teòricament es deu a uns fets concrets. Però ell mateix confessa al començament que havia tingut la voluntat de fer una novel·la i no se n’havia sortit. És un joc des de diferents plans perquè el lector té entre les mans una novel·la que l’he escrita jo. Aquí enllaço amb el que pretenia a Maletes perdudes, aquest personatge ventríloc amb més d’una veu. 

−Va dubtar gaire a l’hora de plantejar la perspectiva i l’estructura? Vaig començar com si l’escrivís en Cugat; després com si la seua vida la repassessin les quatre dones amb les quals s’havia casat. Tot això va quedar diluït quan volia parlar del component de ficció que tenim tots, per això necessitava aquest personatge inventat. 

−En aquest joc, doncs, què hi ha de realitat i què hi ha de ficció? En algun moment he dit vuitanta de real, però no sé si és tant. Ara diria un setanta. Tant és, és indestriable, és com les vetes de greix infiltrat al pernil. No es pot separar, t’ho has de menjar tot perquè realment és més bo així. Amb tota la documentació que vaig recollir tenia un repositori de fets reals i inventats i els vaig anar utilitzant segons les necessitats de la novel·la. 

−Abans parlava de Xavier Cugat com un català que marxa de ben petit de la Bisbal i torna quan ja és molt gran. Tanmateix, tot i viure molt lluny dels orígens familiars, ell mai no perd ni renega de la seua catalanitat. Ell continua parlant català tota la seua vida i quan es troben per Nova York amb Madriguera, per exemple, parlen català entre ells. Molt sovint la gent malinterpreta el concepte de cosmopolita, que alguns volen fer creure que és incompatible amb ser català. Ser ciutadà del món és ser d’un lloc i ser-ne conscient. I alhora tenir la capacitat de viure-ho amb normalitat i tenir ganes de sortir, relacionar-te i conviure amb persones d’orígens diferents sent conscient d’una cosa: la teua identitat és tan vàlida com qualsevol altra i alhora tampoc no és millor. Alguns valoren massa el fet català i d’altres el menystenen. Aquests greuges s’han d’espolsar i viatjar et permet ser conscient d’això, que el fet català és tant vàlid com qualsevol altre. En aquest sentit Cugat et pot fer veure això. 

−També ens fa veure que no totes les estrelles tenen un lloc reservat a la història. Com a periodista cultural sap que no sempre és fàcil destriar el gra de la palla. Quan portava El Quadern del País no tenia temps de reposar, havia d’estar sempre al dia. La pressió per conèixer totes les novetats et domina. En el meu cas, quan ho vaig deixar, vaig començar a llegir clàssics, sobretot de periodisme literari. 

−Creu que l’han influït d’alguna manera i que se’n pot seguir el rastre en la seua literatura? Jo crec que sí, m’agradaria pensar que sí. 

−De quin referent estem parlant? Si ens referim a l’estil i la llengua parlem de Pla i Sagarra, el periodisme literari d’abans de la guerra. Xammà, Puig i Ferrater, Gaziel... Després m’ha influït l’Emili Teixidó, que és de la plana de Vic i combina molt bé la llengua viva de la comarca amb la literària. A la tauleta de nit sempre hi tinc un llibre de Pla, la meua dona diu que sembla una Bíblia. Els seus sempre són textos molt manejables, fragments que pots agafar a l’atzar. Els oblides, però et queda el tremp de la llengua. Per a mi, el gran llibre és La vida amarga. El mateix Pla deia que si s’hagués dedicat a la literatura en lloc del periodisme, hauria fet això sempre. Me’l vaig emportar a Nova York, sempre que viatjo ve amb mi. Si em quedo encallat escrivint sé que rellegint La vida amarga alguna cosa es desperta. També em passa amb Nabokov, sé que desfaré el nus creatiu