De l’Adriàtic als Alps

Després d’una joventut bastant nòmada, Donna Leon s’estableix a Venècia, on arriba el 1981 per treballar de professora de literatura en un una base pròxima de l’exèrcit nord-americà. Hi viurà més d’un quart de segle, al final havent aconseguit fama internacional, després d’escriure una bona colla de novel·les protagonitzades pel comissari Guido Brunetti.

Una fama que la incomoda en la seva vida quotidiana, partidària de preservar l’anonimat, motiu pel qual prohibeix que siguin traduïdes justament a l’italià, tot i que en principi no té res a retreure als habitants de la península transalpina. Al contrari: al recent llibre de memòries La meva pròpia història, en català a Edicions 62, sosté que els italians l’han enriquit amb les seves virtuts, entre les quals destaca l’amabilitat, la generositat, l’amor per la bellesa, la “bella figura”, la reticència a jutjar les persones i una eterna predisposició a perdonar.

També, en un altre vessant, el gust per la bona cuina: “Itàlia és un país on, malgrat que la religió oficial és el catolicisme, la religió real és el menjar”.

Venècia li encanta.

Els palaus, les placetes, el mercat de Rialto, les sessions d’òpera al teatre de La Fenice, els pontets, els canals.. i els crits dels gondolieri quan s’acosten a un revolt, que “formen part del soroll de fons de la ciutat”.

Amb tot, la sorprèn una mica que les dues cançons més cantades pels conductors de les gòndoles, amunt i avall del Canal Grande, en dialecte local Canalasso, siguin dos clàssics napolitans: O sole mio i Torna a Surriento. Però ve un moment que se’n cansa, de tants turistes i, sobretot, de tants creuers.

Tres o quatre al dia, amarrats a San Basilio (tinc entès que finalment les autoritats locals ho han prohibit o, si més no, limitat). Vaixells de fins a set pisos, cadascun dels quals produeix els mateixos gasos d’escapament que 14.000 cotxes aparcats al moll amb el motor en marxa, denuncia.

“Per tant, ciao, bella, sempre seràs l’amor de la meva vida”. L’any 2016 es busca casa a Suïssa, que va alternant amb el seu domicili venecià, si bé cada vegada menys.

De primer a Zúric, més tard –això ja no ho explica al llibre, ho he descobert pel meu compte googlejant– a la vall de Müstair, cantó dels Grisons, en un poblet lluny de tot anomenat Santa Maria (a la foto, del passat setembre: porta d’accés al convent benedictí de Saint Johann).