L’estrès, un problema que ve d’antic

Els que ja tenim una edat vam estudiar filosofia a segon de BUP, i entre molts filòsofs hi havia René Descartes (França, 1596 - Suècia, 1650). Guardo un bonic record de la seva teoria de l’home-màquina que separava completament la mecànica de l’organisme físic, la mentàlica de l’humà.

Desgraciadament per la bonica simetria de la teoria descartiana, la ciència mèdica revelava que les coses anaven en una altra direcció.

Els metges clàssics com Hipòcrates, Galè i Ibn Sina apuntaven l’efecte que l’estat emocional i mental tenia sobre l’organisme. És el metge anglès Thomas Willis (1621-1675), considerat el primer neuròleg, el que descriu el primer cervell humà amb detall i sosté, a diferència dels clàssics, que és allí, i no al cor, on resideixen les emocions humanes, i que les emocions estan al costat de la cognició.Al segle següent és el metge escocès William Cullen (1710-1790) el que defineix el concepte de neurosi, el qual es refereix a trastorns sensorials i motors per afectacions psicològiques.

I hem d’esperar fins al 1950 quan es publica Estrès, un estudi sobre l’ansietat per part del metge austrohongarès nacionalitzat al Canadà Hans Selye (1907-1982) on es comencen a detallar els efectes bioquímics que succeeixen en l’organisme.L’estrès desencadena una resposta complexa del cos que implica diversos sistemes, com ara el sistema nerviós central, el sistema endocrí i el sistema immune. Els mecanismes bioquímics inclouen la secreció d’hormones com el cortisol i l’adrenalina, la neurotransmissió alterada i la supressió del sistema immune.Aquesta resposta és essencial per afrontar els desafiaments, però l’estrès crònic té efectes negatius en la salut física i mental, com la depressió i l’ansietat, problemes de son, disfunció cognitiva, com la dificultat per concentrar-se i recordar, la supressió del sistema immune, malalties cardiovasculars, digestives i un augment del risc de malalties endocrines com la diabetis i l’obesitat.L’estrès és un mecanisme evolutiu (que compartim amb la majoria dels mamífers) per afrontar riscos tangibles i aguts però en la societat humana sovint aquests són més eteris i sostinguts.