Marta Marín: “El personatge de ‘Diré que m’ho he inventat’ té trets biogràfics de la meva mare”

Una relació complicada amb una mare que no ho volia ser és el rerefons de Diré que m’ho he inventat (Ed. 62), guanyadora del darrer Premi BBVA Sant Joan de novel·la. Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) surt dels tòpics sobre la maternitat per explicar una història que beu de la seva pròpia experiència.

Poc temps després de rebre el Premi BBVA Sant Joan, l’Ajuntament de Barcelona va suprimir el càrrec que exercia la Marta Marín- Dòmine com a directora del Born, el gran centre de la Cultura de la Memòria. 

−Aquest món editorial nostre devora les novetats a un ritme impossible de seguir. No fa tant que vaig guanyar el premi, efectivament. Va ser una de les novetats de la tardor. Tot i que, sortosament, la literatura catalana és molt viva i apareixen nous títols constantment, a mi em fa la sensació que aquest llibre va fent el seu recorregut. 

−És una novel·la que remou, que fins a cert punt incomoda i trenca alguns esquemes. Els jurats dels premis a vegades defugen aquests plantejaments, però no va ser aquest el cas. El Premi Sant Joan és molt especial. És dels pocs que fins i tot s’ha permès el luxe de deixar-se desert en algunes edicions. Em va cridar molt l’atenció, perquè no és gaire habitual. Crec que és un guardó molt independent de criteris comercials, i això em va animar a presentar- m’hi. Era conscient que tenia entre mans un llibre poc convencional perquè no té l’estructura convencional de la narració i perquè el tema s’aborda defugint els tòpics. 

−Un capítol porta per títol “Escriure la mare”. Que no és el mateix que escriure sobre la mare. Quin matís li vol donar, a aquesta subtil diferència? Podríem dir que no és català normatiu. Ho vaig extreure d’un llibre de Delphine de Vigan, que en francès és Écrire la mère. Sembla que hi falli alguna cosa, en català, perquè hi tenim un complement directe. Però és com fer de la mare una creació. “Escriure la mare”, com fer una escultura. I en aquesta expressió apuntar que la mare construïda en aquest llibre no sé si és la mare real. I aquí comencem amb les ambigüitats que ja estan apuntades en el títol. És escriure-la a partir de la meva experiència, de la meva construcció i, per tant, també a partir dels meus prejudicis i febleses. No es tracta de crear una mare amb certs defectes o dificultats (i coses bones també) amb la intenció de ser objectiva, sinó amb la plena consciència que aquella persona, tal com jo l’he percebuda, pot haver estat de la manera que sigui. Però tal com la puc explicar jo és una construcció meva. Em va semblar molt bonic que l’editora, Pilar Beltran, d’Edicions 62, em permetés mantenir aquest petit gal·licisme. I escriure la mare és també un acte d’humilitat: jo escric des del meu punt de vista i, per tant, he d’admetre en aquesta relació conflictiva la meva part de responsabilitat i de subjectivitat. 

−'Diré que m’ho he inventat' és com una declaració de principis de l’autoficció? L’autoficció és justament això. Aquest camí subtil entre el que podria ser una realitat més o menys objectiva (ja sabem que el terme objectiu és molt relatiu en la creació) entre la realitat i la ficció. Per això aquest llibre és de difícil classificació com a gènere. 

−I està dividit en dues parts ben clares. La primera és com un conte que té elements de narració de por. Com té, per cert, la literatura infantil. Però també té elements de realitat. El personatge de la mare que es crea en aquesta part té matisos de la biografia de la meva mare. Diré que m’ho he inventat també és un petit escut, ho he d’admetre. 

−Parlant d’aquesta figura, la cito: “Vaig fer irrupció en un cos que em portava joiós i alhora em rebutjava”. Gairebé és el moment zero de la relació conflictiva entre mare i filla. I ens diu que la maternitat no és sempre dolça i desitjada. El relat se centra en una reflexió sobre la maternitat, més que ser un llibre sobre la relació d’una filla amb la mare, que també ho és. Parla d’aquesta ambigüitat de la funció social i biològica. En teoria no hauria de representar cap problema, però almenys en la cultura occidental se li ha donat un lloc molt especial, i això pot portar ambigüitats i culpabilitzar molt les dones. Com a mínim, fer-les sentir incòmodes. Què soc ara? Soc una mare, només? Soc una dona? I si és així, què he de fer? 

−Encara més... Si no ho faig bé, soc una mala mare? Exacte. Aquesta ambigüitat centrada en una mare té conseqüències en una filla, i és el que he volgut retratar. Ser prou valenta per escriure aquestes conseqüències i fer-me’n jo també responsable. Perquè una filla també entra en moltes contradiccions amb la mare: la gelosia, la competitivitat, la nosa que et pugui fer... i l’amor, és clar. Tot plegat, és una constel·lació força complexa. 

−Més encara perquè en el seu llibre la mare és algú força complicat. Una dona rebel pel seu temps, a mitjans del segle XX. Una “obrera que hauria pogut ser cosmopolita”. M’agrada molt rescatar aquest personatge, reconstruir qui va ser la meva mare. Tot això té una petita explicació biogràfica: jo era al Canadà i el meu retorn a Barcelona coincideix amb la pandèmia. M’agafa en un any sabàtic, instal·lada al pis que havia estat de la meva mare, i no puc tornar al Canadà, que durant un any i mig està pràcticament tancat. Allà al pis estic envoltada d’objectes... 

−És a dir, de memòria. Un altre dels seus grans temes. Exacte, vaig començar a escriure en aquell moment amb un petit article que va sortir al digital Núvol. Vaig començar a veure la ciutat des de la finestra, a partir del que em vaig imaginar que eren els ulls de la meva mare. Vaig mirar moltes fotos, ja des d’una òptica d’escriptora. Veia aquella obrera tan ben vestida, amant de les coses belles, de la música i de la lectura, que hauria volgut ser actriu (i d’aquí la portada del llibre molt ben triada), però que no ho va poder ser. Era el temps de dictadura i venia d’una família dels vençuts. Ella és mare, vol ser mare però tot se li estronca. Les modificacions del cos fan que no pugui continuar per on hauria volgut en el món de l’espectacle. No sabrem mai, tampoc, per quina circumstància té problemes mentals. 

−Apareixen com una ombra que sobrevola el personatge, sense acabar de concretar-los. Aquesta circumstància fa que li sigui molt difícil ser mare. I amb la seva filla hi tindrà fins a la mort una relació molt ambigua. La qüestió dels problemes mentals en les dones també és interessant per abordar. Fins i tot a algunes dones rebels se les va titllar de boges i van ser institucionalitzades. Per això, sense que sigui necessàriament cert, m’ha agradat jugar amb aquest factor. I conjuminar tots aquests aspectes per fer entendre la dificultat de la condició femenina en certs moments de la història. −

−La novel·la comença amb un udol de la filla, i un udol és més que un crit. Acaba amb un let it go, un “deixar anar” que d’alguna manera tanca el cercle. No era l’objectiu fer les paus, potser soc massa gran per a això, ja he fet el procés que havia de fer. Però tancar un cercle, sí. El llibre s’acaba fent referència a la postura més simple del ioga, el savasana, però que a la vegada és la més difícil segons els que el practiquen. La de deixar anar, fer el mort. Aquest trajecte expressat des de l’escriptura va des de la tensió de l’udol fins a aquest savasana. Deixar anar, viure, deixar relaxar els morts, per entendre’ns. Potser les paus ja estaven fetes prèviament. 

−A la coberta d’aquesta novel·la, al perfil de l’autora, encara s’hi diu que és directora del Born, Centre de Cultura i Memòria. Al cap de poc d’aparèixer el llibre, el mes d’octubre passat, l’Ajuntament de Barcelona decidia prescindir no només de vostè, sinó del càrrec mateix. Ens va agafar per sorpresa, al meu equip i a mi mateixa. Hi ha unes actituds polítiques que, al meu parer, darrerament actuen d’una manera una mica irreflexiva. Se’ns va dir que el Born passava a ser part del Museu d’Història de Barcelona (Muhba) i que, per tant, es prescindia de la funció de centre de memòria que tenia el Born des del 2015. Entenc que el nou consistori va suposar que això ja no feia falta. A mi em sorprèn que una ciutat com Barcelona pugui prescindir d’un centre de memòria com el del Born, que és un edifici amb recursos com la sala d’actes i els espais expositius. No se’ns va donar més explicació que aquesta. Penso que abans de prendre decisions d’aquesta naturalesa caldria una bona reflexió –i si pot ser, prèvia– amb les persones directament implicades. Es pot parlar de tot: un centre pot canviar de funció, però cal una explicació també pública. Hi teníem posada molta il·lusió, en el Born, amb una programació llarga. Una planificació que, per aquelles curiositats de les decisions polítiques, ara estan utilitzant. 

−L’Ajuntament va dir que vostè es faria càrrec d’un pla de memòria de la ciutat. Com ha acabat, això? La ciutadania no n’hem sabut res més. Se’m va fer aquesta oferta i vaig tenir uns dies per pensar-m’ho. En principi m’hauria agradat dir que sí, però vaig dir que no per una qüestió ètica: si s’havien decidit les coses d’una manera que jo no entenia, quin sentit hauria tingut fer jo mateixa un pla de memòria, quan hi havia hagut una decisió prèvia? Tan simple com això.