Una tal Blanca Llum Vidal

Podria indicar, per orientar el lector, que els nous llibres de Blanca Llum Vidal, breus i intensos, són propis d’un temperament literari introvertit. M’he passejat per les pàgines de Llegir petit i de No cometràs adulteri amb la curiositat de qui estudia el grec antic, com un plaer.

Com els mestres del piano que tocaven per als obrers, ens pensàvem que els nostres articles serien llegits per les obreres de les fàbriques o les cambreres dels hotels. No ha estat així.

M’agrada insistir que el seu temperament literari és l’expressió escrita en ratlles paral·leles del que l’autora creu i descreu, admira i estima. És un assaig en to menor.

Hi ha certes lectures cabdals en un mapa literari particular, poc escolàstic: Paul Celan, Clarice Lispector, Maurice Blanchot, Joan Miró, Passolini, Victor Català o Mercè Rodoreda. Veig en Blanca Llum Vidal un temperament afectat per la descol·locació de la sintaxi clàssica.

O sigui, una postmoderna.Si en les pàgines de maduresa del senyor Goethe l’esperit de contenció dominava el panorama, en les pàgines de B.L.V. s’hi veu la insegura singladura de l’art postmodern : els blocs de sintaxi ordenada que revelen un esperit d’ordre donen pas als blocs de l’esperit mòbil que cerca la veritat en la individualitat segura d’una propietària rural, com ara Víctor Català, la irreductible, la solitària, la sagaç. El desbaratament de l’ordre clàssic a Catalunya té íntimes relacions amb el turisme de masses i la construcció a la costa catalana.

Tot lliga. Tot està relacionat.

La paradoxa és que construir no és un acte de pensament original sinó una elevació a l’enèsima potència de la individualitat i de l’estatus. Una perífrasi verbal que la mare usava amb menyspreu: pensar-se ser.

La societat catalana està plena de persones que es pensen ser. B.L.V. cerca els seus déus familiars en les dones que escrigueren la passió, cosa que és paradoxal: la passió és foc, l’escriptura és gel. El desordre sentimental de la seua generació és correlatiu al desordre sentimental de la nostra.

Cadascú per on l’enfila. Al nostre allioli mental fet de marxisme i de freudisme, l’autora hi cuina la literatura de la veritat perifèrica.

La veritat de defora de les acadèmies i les universitats. Potser per això els pantans del país català estan buits: ja hem desistit del coratge de la veritat.

És a dir, els vells socialistes estan pendents del lloguers de les cases més que no pas de les raons de la classe treballadora i els comuns defugen el contrast dialèctic perquè la seua raó és sentimental, o sigui, no tempestuosa sinó juvenil. Els catalanistes han entrat en la dialèctica del messies.

Les dretes tot ho aprofiten per falcar els seus comptes corrents invisibles, des de la policia o la llei, fins a la judicatura.En aquest context, les paraules esquívoles de Blanca Llum Vidal queden com estàtues sòlides que només es poden veure i tocar de nit, fora ciutat.