La paraula màgica

El centenari, aquest 2024, de La muntanya màgica és un bon estímul per afrontar per fi la lectura d’una novel·la d’idees llarga i amb fama de feixuga. Mentrestant, no sembla cap despropòsit preparar un repte intel·lectual tan costerut aproximant-se a la figura del seu artífex, l’escriptor Thomas Mann, a través de la magnífica biografia novel·lada El Mag, que va publicar fa un parell d’anys l’irlandès Colm Tóibin, en català a l’editorial Amsterdam.

Una advertència: no es tracta d’un Tourmalet per als lectors corrents com La muntanya màgica, però té quasi 500 pàgines, sovint també denses.

El títol prové d’una anècdota narrada per Tóibin: per tal d’assistir a una festa amb els seus fills, Klaus i Erika, l’encara jove pare de família es disfressa de mag.

L’endemà el nen va explicant que son pare té poders màgics i sap a cada moment la paraula adequada per foragitar els fantasmes. Potser sí, però sobretot per escriure obres importants que li faran guanyar el premi Nobel, en 1929, amb només 54 anys.

Més endavant, la relació amb els fills es complica, extravagants de mena i problemàtics, com en part també amb la dona, entre d’altres raons a causa de la seva homosexualitat latent, més o menys dissimulada. L’autor, que comparteix aquesta tendència sexual, s’esplaia bastant en el tema, per exemple a l’hora de detallar la gènesi de la novel·la breu Mort a Venècia.

De fet, la producció literària de l’alemany mereix tanta atenció en el text com els seus conflictes íntims o els posicionaments públics, en especial la relació amb el nazisme, que el portarà a exiliar-se en 1933, primer a Suïssa, després a Califòrnia, finalment altre cop vora Zuric, on morirà en 1955, als 80 acabats de fer. Havia nascut en 1875 a Lübeck, antic port hanseàtic que abandonaria al casar-se per anar a viure a Munic, però que abans immortalitzarà a Els Buddenbrook, començada a escriure quan només en tenia 22 i que li obre les portes de l’èxit.

Tóibin acaba justament el llibre relatant l’últim viatge de Mann a la seva ciutat natal, poc abans de morir, per rebre un homenatge, i la impressió que li provoca veure la casa mig en ruïnes per la guerra –les finestres tapades amb taulons–, que li havia inspirat aquella saga familiar, avui per sort restaurada i visitable. El retrat fet a carbonet que il·lustra aquestes notes hi penja en una de les sales, diumenge vinent m’hi estendré una mica.