El Japó, el somni (I)

Aquest any he fet realitat un dels meus somnis. A casa sempre m’han dit que des de ben petit deia que volia ser cuiner.

No sé si la dèria ja venia d’abans, però recordo un moment que, vist amb perspectiva, va ser crucial: quan vaig decidir que seria cuiner al Japó. Fa més de 30 anys que la nostra (TV3) va emetre els 99 capítols d’El petit Xef (El Gran Sushi!).

No sé si la recordeu, però era una sèrie anime en la qual el jove Youichi, amb un gran talent culinari, ajudava la seva mare a portar el restaurant familiar Hinade. Un dia arriba al restaurant el Murata, el Gran Xef del Japó, un cuiner i crític gastronòmic excepcional, el qual queda fascinat per la meravellosa cuina que li serveixen sense saber que és el petit Youichi qui li ha preparat tot l’àpat.

Quan se n’assabenta, convenç la mare i el jove cuiner perquè aquest es presenti a la batalla per ser el millor xef del país. I aquí es on devia eclosionar la meva passió per la cuina, l’objectiu de ser un bon cuiner i la idea que un dia visitaria el Japó.

Per ser exactes, el somni sempre va ser anar a viure i aprendre dels millors xefs del país del sol naixent.

Amb els anys vaig descobrir i reconèixer que aquí també tenim una cuina singular i única; tant o més important que la del Japó. Però el cert és que vaig anar revisant i reescrivint la llista de coses a fer abans de morir.

Els desitjos originals van deixar pas a objectius més realistes: visitar l’illa, menjar sushi de veritat i veure geishes. Ara ja ho puc esborrar els desitjos de la llista i em puc morir.

És broma, estiguin tranquils, no tinc cap pressa per passar a millor vida. L’única cosa veritable és que després de passar tres setmanes al Japó és que hi tornaré.

La gastronomia nipona és quelcom únic, fruit del tarannà de la societat que l’ha cultivada durant segles i segles fins a fer-la total. El Japó és un arxipèlag de dimensions considerables i amb cadenes muntanyoses que arriben fins als 3.700 metres d’altitud.

Si no hi han anat no saben com impressiona veure el Fujiyama des de l’avió. També és una terra molt rica ja que és volcànica, hereva d’anys i panys d’evolució geològica.

Té una molt bona pluviometria, la qual fa que les pastures i els cultius siguin molt profitosos. El Japó ho té tot perquè la terra sigui productiva des del punt de vista agrícola.

El fet de tenir una cultura mil·lenària amb una forta espiritualitat connectada a la natura ha acabat generant una cuina riquíssima, senzilla i molt especial.El primer titular després de menjar allà és que pocs restaurants japonesos d’aquí s’hi assemblen. Res del que hem provat recorda la majoria del que ens seveixen a casa nostra.

Hi ha excepcions, són aquells restaurants amb una autèntica ànima japonesa. Parlo, entre altres, del Koy Shunka de Barcelona, el Wagokoro de Gerri de la Sal i l’Antic Forn de Cervera, que fa kaiseki (la cuina tradicional casolana del Japó) a l’estil català.

No són els únics, és clar, però són tres dels més interessants per viatjar al Japó sense sortir de Catalunya. Continuarà…