David Carabén: “Al cap de 25 anys, a cada concert et ve un neguit, em poso en estat d’alerta com al principi”

La banda barcelonina Mishima viu una maduresa esplèndida, cinc lustres als escenaris i nou discos d’estudi més dos en directe de propina és una marca envejable. David Carabén (Barcelona, 1971) és el líder d’una formació que amb el temps ha anat guanyant fidels més enllà de l’etiqueta de ‘grup de culte’.

Mishima és allà des del 1999. ‘Allà’ vol dir els escenaris dels circuits de sales petites i de grans festivals. ‘Allà’ vol dir als mitjans especialitzats i als de masses. ‘Allà’ vol dir que han consolidat una trajectòria basada en un so reconeixible i unes lletres properes i sinceres. Ser ‘allà’ vol dir que han madurat amb un públic incondicional que no els ha abandonat mai. Ja fa dos anys que van publicar Aigua clara, el seu darrer treball, però el punt atemporal de la seua música també convida a parlar amb el seu cantant i alma mater, David Carabén, sense cap més excusa que el plaer de saber com va per ‘allà’. 

−Lipstick traces és del 1999. Com canta a Em deuria enamorar, ‘ha passat molt temps’. Fa vertigen mirar enrere? La veritat és que no. És com aquella sensació que té alguna gent que dins del seu cap són adolescents. Després resulta que estem pansits per totes bandes, però al cap no han canviat tantes coses. Dins d’una banda passa una mica el mateix: no diré que cada concert sigui com el primer, però quan pujo a l’escenari em ve un neguit, em poso en estat d’alerta de la mateixa manera que m’hi posava al principi. I això es manté en aquesta mena d’atemporalitat. Quan es tracta de comptar anys dius “sí que n’han passat!”... però per a nosaltres, no. 

−El darrer disc, L’aigua clara, és del 2022. Ara ja podem preguntar si les seues cançons s’han consolidat en el repertori general. L’èxit d’un disc es mesura quan pots incorporar al directe bona part dels temes nous sense que soni estrany respecte els concerts que feies abans. Quan casa bé amb el repertori que ja tenies i que estava molt consolidat. Es tracta d’anar aportant cançons a aquest repertori, que amb 25 anys i nou o deu discos ja és considerable. Ara ens costa fer la llista dels temes dels concerts perquè podem triar i remenar. Recordo que al principi tocàvem totes les cançons que teníem. Fins i tot crec que he composat cançons pensant en moments del directe. −

−Diu que la banda manté un esperit jove, però el pas del temps i els canvis que un experimenta a mesura que es fa gran són un tema que d’alguna manera sempre hi és present. El gran lladre, per exemple, parla de fer una cançó d’amor perfecta, de perdre tots els trens del món “i el més fugaç, que és el del temps”. L’amor és aquesta temàtica, o aquest aspecte de les nostres vides del qual mai no acabes de ser un expert. Tots ens sentim una mica novells, uns grumets, uns amateurs... i el pas del temps (o sigui, la vida) és la manera d’anar-t’hi relacionant i fent les paus. Amb qui sigui: la teva parella, els teus fills, els teus pares. Ens esforcem per arribar a un punt d’equilibri, però quan fas això és perquè les parts que componen aquest sistema parteixen d’una certa desigualtat. El que ens falta és temps per entendre tot això! És el trasllat que fa la cançó: de posar el focus en l’amor a fer-ho en el temps, que mai no en tindrem prou per saber de què va tot això. 

−És el que diuen de la literatura, oi? Que els temes dels quals es parla són els mateixos des de La Ilíada de fa dos mil vuit-cents anys. El que canvia és només la manera d’exposar-los. Necessàriament. Ja m’agradaria parlar de qualsevol cosa. Però crec que l’ésser humà, quan es posa una mica solemne –a escriure, a cantar, a dibuixar... a reflexionar sobre les coses– apareixen de manera gairebé inevitable els temes que li preocupen de veritat. I no només a algú, individualment, sinó a tota l’espècie. La transcendència és quelcom més inevitable del que ens agradaria pensar. En la nostra societat a vegades ridiculitzem els filòsofs o els poetes, però el que fan ells ho fem cadascú de nosaltres. Potser només durant un instant just abans de tancar els ulls al llit, o quan ens llevem, però tots en un moment o altre connectem amb allò que és fonamental i que escapa del nostre enteniment. 

−“Només hi ha l’amor i la mort que siguin veritat.” És el gran repte de tot creador, que allò que fa respiri veritat. Trobar-la és cada vegada més difícil quan ja heu parlat de moltes coses al llarg d’un centenar de cançons? Diria que al principi ho fas com un joc. Igual que tantes altres coses a la vida. Li preguntes a la forma com pot funcionar millor, com transmetre millor el que vull dir. Aquí és interessant que la forma, a vegades, ho pot acabar transformant. Hi ha un joc entre format i sentit que és molt captivador, és el que crea addició en l’artista: adonar-nos que la veritat pot ser una cosa modelable. Em dona la sensació que estic manipulant la realitat, no només una cançó, sinó el significat de tot. Quan entro en aquest món potser ho faig perquè voll emular un artista que m’agrada, o perquè m’adono que a través de la música puc parlar de coses de les quals no gosaria parlar en el dia a dia. De sentiments, per exemple. Has encetat aquest joc entre tu i els significats, entre tu i les formes, i al cap dels anys és una mena de vici que t’ha regalat tantes coses que no el vols deixar. T’ho agafes d’una altra manera, evoluciones, i desenvolupes una certa tècnica per posar en escena el que consideres que és més important. Madurar és renunciar a tot el que no és possible... compondre una cançó també és renunciar a totes les cançons que podrien ser aquella. 

−Mishima és un grup amb una personalitat molt acusada en la sonoritat i en les lletres. És difícil veure passar les modes i deixar que us sobrevolin, mantenint-vos en un determinat camí? Hi ha hagut moments en la història de Mishima en els quals ens hem sentit temptats d’adoptar segons quines formes o de jugar-hi, com fa tothom. Aquest és un debat permanent, i en algunes èpoques ha estat central entre nosaltres. Fins que ens hem adonat que és més difícil tenir un so propi que seguir les modes. És una aposta artística tan legítima com la del grup o artista que prefereix estar al dia i participar de totes les propostes. Nosaltres, en comptes de fer molts forats per trobar un tresor, en fem un i anem aprofundint. I confiem que així trobarem tresors més grans. 

−Mishima té corda per estona? No ho sé, per ara a nosaltres ens fa feliços tocar, ens fa feliços compondre, ens fa feliços gravar discos. Som un grup d’amics, és un joc artístic en què ens sentim molt acompanyats els uns amb els altres i, per ara, continuem trobant el favor d’almenys una part del públic, i això ens permet seguir. 

−A poc a poc vau fer el salt de grup de culte, no sé si l’etiqueta us agrada, a tenir un públic més ampli sense arribar a ser una banda mainstream. Vam ser un grup que de seguida va agradar molt a la crítica i el públic va anar venint a poc a poc. Gairebé reconeixíem, cara per cara, qui s’anava incorporant a la nostra audiència. Hem vist com creixien amb nosaltres i sentim que són alguna cosa més que públic, són la caixa de ressonància de les nostres cançons. 

−Les lletres de Mishima es poden llegir al marge de la música i et diuen alguna cosa. Se les mira com a textos independents abans de posar-los-hi música? La veritat és que a mi em costa llegir les lletres de Mishima sense l’acompanyament musical. De fet, les componc en una mena de pingpong entre lletra i melodia. A vegades és la cançó que em pot arribar a descobrir com raono, em fa adonar de quelcom que no sabia ni que pensava. Un ha de ser, llavors, una mica humil o generós amb la possibilitat que passin coses que no havia previst. És el pacte que estableixes no només amb les teves cançons sinó amb el teu públic. La gent veu que s’hi esdevenen coses, que no dic qui són els bons ni qui els dolents, que no faig proclames, que no dono receptes per al bon viure... Són cançons d’algú que no té clares les coses, però que en el joc va creant un paisatge que té un cert equilibri. El que potser agraeix el públic de Mishima és el que jo he agraït en artistes que m’han agradat. El procés està dins de l’obra.