Francesc Bellart: “Rashimura planificava estafes i alhora no tenia res, tot ho repartia”

Pedro Vivancos era el gurú d’una secta o només el pare d’una família nombrosa? La pregunta és a la contraportada de Rashimura (La Campana), el llibre amb el qual Francesc Bellart ressuscita el controvertit líder espiritual que, als anys vuitanta, va fugir al Canadà amb les seues set dones, una quarantena de fills i nombrosos seguidors. Abans d’endinsar-se en el terreny de la no-ficció, Bellart, professor de filosofia, havia publicat un parell de noirs: El editor indiscreto i Crònica fabulosa de la Mama Asya i la seua descendència.

−Qui era realment Vivancos, àlies Rashimura? La resposta depèn a qui facis la pregunta. Uns diran que es movia per aconseguir el perfeccionament espiritual i d’altres el descriuen com egòlatra xulesc. Tothom el pinta com un personatge absolutament diferent. Jo puc pensar una cosa, però com a autor del llibre estic obligat a mantenir-me neutral. 

−Per què? Per ser coherent amb el discurs de l’obra, que juga amb aquesta ambigüitat. Si prenc partit, el meu valor com a escriptor d’aquesta història no té sentit. No el vaig conèixer, com que no el vull jutjar a partir de testimonis de segona mà he mirat de buscar-hi el punt on conflueixen tots. Vivancos era molt dotat físicament i amb una gran capacitat de seducció. Quan es va endinsar en el tema orientalista es va transformar. A mi, però, la seua filosofia tampoc no m’impressiona perquè les seues idees les veig una mica simples. 

−Rashimura deia que s’havia de trencar la mirada dualista del món occidental i alhora als seus seguidors els feia triar entre estar amb ell o contra ell. Era un home ple de contradiccions, si més no ho sembla amb perspectiva. Tenia una faceta de mística autèntica i alhora va muntar un entramat de negocis amb els quals movien molts diners. Tot i això tinc dubtes, no sé si aquest engranatge el munta a consciència per estafar. Si només s’aprofita de les contradiccions del món que critica o s’ho va trobant i no sap parar. La Clínica de Sant Cugat, per exemple, comença d’una manera molt informal i fa massatges a la gent sense cobrar. 

−Però vendre menjar de gos com si fos proteïna ecològica per a persones és una estafa planificada. Feia això i alhora no tenia res, no acumulava riqueses i tot ho repartia. Els líders de les grans sectes sempre resulta que utilitzen l’entramat per enriquir-se. Ell no, i això se li ha de reconèixer. Menjava arròs i es passava el dia meditant. 

−Al llibre parlen els que no s’ho van arribar a creure i els que mai no han dubtat del seu misticisme. Hi falten els que s’han arribat a sentir enganyats. La relació de la gent respecte al que va passar és ambigua. Els que justifiquen tot el que va passar sovint experimenten un procés de dissonància cognitiva. Pocs admetran que els van prendre el pèl. Qui està disposat a reconèixer que ha perdut vint anys de la seua vida? Tinc la sensació que algun deixeble guardava un cert ressentiment, però ningú dels que van integrar-se al grup de veritat després n’ha renegat públicament. 

−Rashimura crea una família molt extensa. Totes set dones i els quaranta fills li són fidels? La majoria senten una gran admiració, estima i respecte cap a ell. Alguns no, però tampoc no en puc parlar perquè són temes delicats que he hagut de deixar fora de llibre. 

−El projecte comunitari no sobreviu a la seua mort. Rashimura va planejar inicialment que els seus fills fossin els apòstols que escampessin la seua visió del món, una idea que va abandonar a poc a poc. Arriba un moment que vol deixar la comunitat perquè pensa que impedeix que els seus fills es desenvolupin. Però no marxa, es posa malalt i es mor. Paloma Lago, que és la primera dona i una persona amb certa ascendència, intenta mantenir la comunitat, però no se’n surt. No aconsegueix que les set dones continuïn unides.