Memòries d’un tinent

Estem davant d’unes memòries novel·lades que narren la vida d’un senyor de Terrassa anomenat Josep Trullàs, que s’allistà com a voluntari a l’exèrcit republicà l’estiu de 1936: sentia que la història el cridava a files. El curiós soldat Trullàs, que volia ser químic i fou artiller, posseïa la dèria d’escriure tot el que li passava. D’on li venia? Per què escrivia sense pietat? Com és que seguí escrivint en les condicions més dures i adverses?

Ho ignorem. Intuïm que escriure és un parapet per contenir la brutalitat del món exterior. No sabem si ho va aprendre a l’escola, no sabem si fou en l’entorn familiar. El fet és que el jove estudiant de l’escola de la guerra escriu, i escriu sempre.

Quan arribà a la vellesa escrigué unes memòries i en feu còpies que lliurà als fills i als nets. Eren les peripècies de la guerra d’Espanya, que abracen des de 1936 fins 1943.

Una cosa extraordinària que el seu net, el periodista Xavi Coral, ha recollit i n’ha escrit seguint la concisió de l’avi, una novel·la detallada, precisa i alhora plena de judicis, però cenyint la prosa als fets i lligant curt la sentimentalitat i fermant el dramatisme. El resultat és una obra que podem llegir amb esperit lleuger, amb un punt d’ingenuïtat, perquè l’autor no ens complica la vida: ens narra fets i situacions.

No hi ha èpica, no hi veig gaire dramatisme en l’expressió. Hi veig una estudiada capacitat per sobreviure en els moments més tensos. L’escriptor parla de miracle, jo hi veig un home que sap adaptar-se i moure’s. Un home que cerca la sort i que l’agafa de la mà. Hi ha dues situacions que els explicaré. Al primer capítol, després de la guerra, desesperat, torna a Catalunya, d’estranquis.

Sap que ha d’escapolir-se, sap que ha d’anar per carrers secundaris, sap que no pot fer cap a la policia perquè seria pell. Veu unes monges a l’autobús de tornada.

Traça un pla: vol que les monges es mostrin com si les conegués de sempre. Parla amb elles, hi franqueja, i quan entra a la frontera, la Guàrdia Civil no para esment en els documents de Trullàs: acompanya les monges.

La familiaritat amb elles l’ha salvat. En una altra, un vol rasant d’un caça feixista els metralla des de l’aire, ells s’ajupen, s’estiren a terra en un sembrat.

I després del vol rasant, es desplacen per impedir que el caça en la repassada els atrapi. Són dos detalls que parlen d’un home perspicaç que sap treure partit psicològic de les circumstàncies i posseeix prou destresa per no caure mort o ferit, malgrat totes les tribulacions, que són moltes.

Ja veuran que el relat biogràfic és bastant conegut i previsible, si han llegit memòries de soldats republicans en temps de guerra. Potser aquí, els detalls i el temps poden sostenir una lectura que és força assemblada a altres biografies.

És ben veritat que el llibre no es despentina mai, que el nostre heroi sembla tocat per la voluntat dels déus, però a mi el que m’ha fascinat és la descripció de les accions bèl·liques, de la contenció tensa de les penes, de les breus alegries, dels comiats sense plors.

En resum, Xavi Coral ha escrit una novel·la prou convincent de periodista complidor que esdevé un manual de supervivència en temps de crisis.