Arrels d’inspiració

Fins al 15 de juliol, interessant exposició al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, vora la catedral, sobre l’estreta relació entre Picasso i el territori, les arts i les tradicions populars catalanes. Un motiu més que suficient per tornar a la petita –i bonica– ciutat mitrada, aprofitant el viatge per acabar de recórrer la resta de l’espai museístic i conèixer-ne novetats recents, admirar el fa poc restaurat orgue catedralici, passejar una estona pels evocadors carrers del nucli històric, fer fira en algun dels seus comerços i degustar la reputada gastronomia local.

Nascut a Màlaga i havent passat la joventut a Barcelona, des d’on es traslladaria a París en 1904, però amb estades abans o després en diverses poblacions catalanes com Horta de Sant Joan o Gósol, ningú no dubta –i aquesta exposició ho confirma– que l’obra de Pablo Picasso denota la influència determinant, sobretot en una primera etapa, però també al llarg de tota la seva prolongada i prolífica producció creativa, dels paisatges, la gent, la cultura, la tradició artística i popular de la Catalunya del seu temps.

Gràcies al préstec generós d’una bona colla d’olis, aquarel·les, dibuixos, gravats, aiguaforts, il·lustracions, fotografies, ceràmiques i quaderns de notes del geni per part del Museu Picasso barceloní, s’ha pogut muntar ara la referida mostra, que ocupa les quatre parets d’una gran sala, al mig de la qual s’han col·locat en vitrines diversos objectes procedents de l’antic museu etnològic de la capital del Solsonès, com ara una olla, una cassola, un tupí, una sopera, un càntir, un porró i altre estris domèstics, un ventall, una creu processional, roba litúrgica, una mantellina, un plat de funerals, una mandolina, cartells de curses de toros, etc., que estableixen un eloqüent i significatiu diàleg amb les peces picassianes, a partir de la fascinació demostrada pel pintor respecte de nombroses expressions del folklore català més arrelat, com la sardana (litografia d’una d’aquestes rotllanes dedicada en 1961 a l’abat Escarré, amb el títol Ronde de l’amitié), el caganer del pessebre, les processons, les nadales, els gegants, les auques, els exvots (curiosa comparació entre dues d’aquestes tauletes votives del santuari del Miracle i la Paròdia d’exvot pintada arran d’un accident de cotxe del seu amic Miquel Utrillo), les guardioles que converteix en caps de noia.. Val molt la pena.

Als baixos d’un vell casalot monumental de la poètica plaça de Sant Joan solsonina, a cinc minuts caminant del museu, es pot dinar cada dia, excepte dimarts i dimecres, i també sopar de dijous a dissabte, al restaurant Cal Poldo Xic, que els caps de setmana ofereix una original proposta per 28 euros consistent en una mena de plat principal de carn o peix, per exemple peus de porc amb castanya i ratafia o conill estofat o pollastre a la llimona o mandonguilles a la crema o salmó a la planxa o musclos al vapor o tàrtar de vieira o bacallà amb mouselina, acompanyat d’un platet d’amanida o verdures i d’un altre d’hidrats, com ara arròs o llegums, a més de les postres i la beguda.