Assumpta Montellà: “Tenia uns personatges de novel·la negra i volia un lloc potent per situar-los, i aquest indret és Portbou”

I concretament, a Portbou. L’ombra d’una mort del passat, la del filòsof Walter Benjamin, i la crua certesa d’una mort del present, planen sobre una novel·la que tot fa pensar que no serà l’única de l’autora. I concretament, a Portbou. L’ombra d’una mort del passat, la del filòsof Walter Benjamin, i la crua certesa d’una mort del present, planen sobre una novel·la que tot fa pensar que no serà l’única de l’autora.

Assumpta Montellà té una llarga trajectòria com a autora de llibres d’història per a tots els públics, títols que posen el focus en experiències humanes al voltant del període històric que més coneix i treballa: la Guerra Civil. A l’èxit de La Maternitat d’Elna el van seguir altres títols com El setè camió, el tresor perdut de la República o Contrabandistes de la llibertat. Ara fa un pas endavant i s’estrena en ficció amb una novel·la negra a Portbou: Via morta.

El bagatge com a historiadora li ha donat material per construir aquesta ficció?

No ben bé, tot i que he d’admetre que conèixer el territori de la frontera em va ajudar a situar-me en el context de la novel·la. Però va ser bàsicament durant la pandèmia, quan tots ens vam quedar aturats, que va arribar un moment que ja estàvem cansats de fer pastissos i vaig pensar que podia fer-ho.

Abans de posar-s'hi era lectora, de novel·la negra?

Soc una gran lectora del gènere. He de confessar que m’agrada molt perquè va molt bé per netejar la ment. Quan vols posar el comptador a zero no hi ha res millor que una bona novel·la negra. A dia d’avui els meus referents són els autors nòrdics: Jo Nesbø sobretot, o Henning Mankell. Aleshores em vaig dir: per què no? Em vaig posar a escriure, amb tot el temps al davant i sense pressa.

Vaig col·locar una sèrie de personatges típics damunt la taula i pensava el context, un lloc geogràficament prou potent per ubicar-los. Si parlem de frontera, aquest lloc és Portbou.

La gran estació a dalt, el poble a baix. La frontera que es travessa sobretot amb el tren i el mar. Tot plegat és un escenari ideal.

I darrerament ha estat d’actualitat per uns fets reals i molt negres que hi van passar, el cas de la noia que l’any 1990 van trobar penjada d’un arbre i de la qual ara s’ha conegut la identitat. Té aquesta mena d’etiqueta posada, de lloc misteriós i un punt underground. Però a mi m’agrada molt per dos motius dels que acaba de dir. Un d’ells és l’estació del tren, espectacularment maca.

És d’aquelles en què encara es respira una certa nostàlgia, amb una marquesina de mitja volta transparent a través de la qual entra la llum. Cada vegada en queden menys, d’aquestes.

Sí, i veus clar que des del principi era una estació cosmopolita i ampul·losa, mentre que el poble és molt petit. És com si entressis en un món diferent a partir de l’estació. I és clar, havia de tenir un paper important en la novel·la, com el va acabar tenint. I el segon element és el mar. Quan vas a Portbou de seguida saps que el contraban ve per mar, és la gran frase feta que tothom fa servir. I perquè hi ha una figura importantíssima, que com a historiadora volia tenir sempre a prop per si de cas, que és la de Walter Benjamin.

El filòsof alemany que volia fugir del nazisme i va acabar perdut en la frontera, atrapat. Allà va morir l’any 1940.

I del qual encara no se sap ben bé com va morir ni de què. Ni on està enterrat. És al cementiri, però sense una tomba concreta. Hi ha molts misteris sobre la mort de Benjamin: va ser de manera accidental o natural? Es va suïcidar o el van matar? I on va anar a parar la seva maleta? Tot aquest univers em va inspirar per situar la novel·la.

La protagonista, la Carol Cabot, és una professora d’història que va a Portbou amb l’excusa de fer una recerca sobre Walter Benjamin. En realitat, s’està buscant a ella mateixa.

Fa una fugida endavant, la Carol, en tots els sentits de la terminologia. És un final de trajecte. De la vida de Walter Benjamin o d’una dona que ara fuig d’una crisi personal. La protagonista, i narradora de la història, és una dona que viu a Perpinyà i que n’ha de marxar per posar distància en una relació personal que fa aigües. Com a historiadora que és s’agafa a la figura de Benjamin per tenir alguna cosa per fer. Aquesta és l’arrencada de la novel·la. Ella ve del món acadèmic i de la docència, on tot està ordenat i establert.

I de cop i volta entra en un túnel que és Portbou amb tot de gent que hi va transitant: traficants, prostitutes, passavolants en general.. Ningú no sap gaire bé què fa l’altre.

Portbou sempre ha estat un poble de silencis i com diuen els contrabandistes locals, “quan hi ha dues persones que saben una cosa, ja n’hi ha una que en sap massa”. Aquesta és la carta de presentació del poble.

Quan hi arriba ho veiem tot a través dels seus ulls. És una persona molt observadora i de seguida ens situem: els guàrdies civils, el del bar, la prostituta..

Jo, com a historiadora, he fet servir sempre aquest mètode: seure en un lloc i mirar. Abans de parlar amb les persones vull conèixer el territori que trepitjo, és una mica deformació professional. Tu seus en qualsevol estació de tren i veus transitar les vides. Només mirant, les pots imaginar. És curiós, però a l’estació de Portbou aquest joc dona més de si que en qualsevol altra.

Els historiadors, doncs, a banda de mirar documents també observeu la vida?

Jo, molt. En visc, de les històries personals. He de conèixer els contextos per poder ubicar el que m’expliquen, aleshores tot agafa sentit. A mi el que m’atreu de veritat és la vida que em conta la gent quan l’entrevisto. A vegades, la realitat supera la ficció.

La Carol es trobarà amb altres personatges: un amic seu, també professor, i una noia un xic misteriosa que es presenta com a fotògrafa d’espais abandonats. Tots viuen un cert moment de desconcert personal.

És cert que aquestes persones que es troben a Portbou totes busquen una taula de salvació enmig d’un naufragi individual. I tots van a la mateixa taula, que evidentment s’acaba enfonsant en un xuclador. La metàfora seria potser aquesta.

Se’n trobaran un altre, de nàufrag. Una dona que viu en un hotel abandonat que sembla un escenari inventat i és real. La gent que vagi a Portbou pot visitar el curiós edifici del Belvédère du Rayon Vert.

A Portbou ja m’han dit que hi ha anat gent buscant la via morta, que és una via de l’estació de quan els trens havien de fer al canvi d’amplada espanyola a francesa. Existeix. Com també el Belvédère. Passada la frontera hi ha l’edifici, que és molt visible.

No té el to habitual d’una novel·la negra, sobretot al començament. Sembla que en una novel·la de gènere hagin de passar moltes coses, amb molta intensitat, des de l’inici. I vostè vol introduir el lector més a poc a poc.

Volia fer una cosa diferent, per això a vegades dic que és una novel·la més grisa que negra, perquè sí que vull presentar els personatges de mica en mica. Això fa que el ritme del començament no sigui trepidant, però penso que té prou al·licient perquè et vagis quedant amb ells.

Els presento tots i el lector es pot fer una idea del quadre, de com s’anirà desenvolupant a partir d’aquí. Com si fos una obra de teatre, van sortint tots, i el conjunt acaba essent coral.

Una altra cosa que havia llegit, i que trobo que és certa, és que a la novel·la negra ningú no fa el dol quan hi ha una mort. A Via morta n’hi ha una, de molt sentida, i allà hi ha lectors que m’han dit que havien plorat.

Per què els ha deixat temps per pair-ho, per respirar.

Potser això marca una diferència respecte a les novel·les que són només de sang i fetge.

Via morta és un d’aquells relats en què no es pot aprofundir gaire sense desvelar la trama. N’hi haurà d’altres o tornarà pels camins de la història estricta?

M’he sentit molt còmoda fent ficció. És un tòpic, potser, i jo ho sentia a dir d’altres escriptors, però ara veig que és ben cert que els personatges t’acompanyen. Et fan sentir molt creativa i, en certa manera, els trobes a faltar quan acabes. Té un punt d’addicció, els voldries tornar a trobar.

Potser continuarà, alguns dels que surten en aquest univers de Via morta no sortiran més, excepte la que és narradora d’històries, la Carol. Se’n va a un altre lloc perquè allò de Portbou ha estat molt gros. En veurà d’altres, d’històries, i també ens les explicarà. Però he de confessar que estic a les beceroles, encara, per veure si val la pena estirar aquest fil.