La vida a la via

Una novel·la estranya, en què els aficionats als trens hi veiem justificada la nostra dèria. Es titula A tren perdut, editada en català per Minúscula, de la prestigiosa escriptora septuagenària quebequesa Jocelyne Saucier, que ens relata l’escapada d’una anciana, Gladys Comeau, a bord del Northlander i altres ferrocarrils de la província canadenca d’Ontario i del mateix Quebec, alguns dels quals amenaçats de supressió, com la pròpia existència de la protagonista, greument malalta.

El seu periple damunt de rodes de ferro, recorrent línies que travessen paratges boscosos i deshabitats, quasi sense estacions, perquè els pobles d’aquell territori septentrional són las majoria petits i distants els uns dels altres, constitueix un viatge erràtic que cap dels seus coneguts, començant per la filla, n’acaben de comprendre el sentit ni la causa, tret del narrador que al final és capaç de mig treure’n l’entrellat, una hipòtesi que potser el lector jutjarà poc convincent, per forassenyada.

El narrador, àlter ego masculí de l’autora, ressegueix la ruta empresa en la fugida de forma minuciosa, entrevistant testimonis fortuïts que esdevenen personatges secundaris de la trama. Per quin motiu, es pregunta ell mateix.

Doncs en primer lloc perquè és un enamorat dels trens, fill de ferroviari, en unes contrades on la presència d’aquest mitjà de transport té una importància decisiva, insubstituïble en molts casos. Aquest és l’origen de la percaça: “una estació desemparada, el xiulet d’un tren i la promesa del batec de les vies que ens bressaria, a ella i a mi, al llarg dels nostres vagarejos respectius”.

Es tracta en el fons d’una “música que conec i que m’habita”, conclou aquell professor d’anglès ja madur i solitari, sense gaires estímuls vitals i amb moltes hores al dia per omplir.La Gladys volia morir dalt d’un tren, igual que hi havia nascut. En un school train, curiosa modalitat d’escola itinerant sobre rails, en què son pare exercia la docència, a falta de centres educatius convencionals.

Un llarg vagó reconvertit en aula i habitatge del mestre, aturat una setmana cada mes en un punt diferent del trajecte, on acudia la canalla d’aquells llogarets disseminats. “La via era tota la nostra vida”.

Uns anys meravellosos que la dona enyorava i ara pretenia recuperar, perquè “quan s’ha conegut la felicitat, és impossible creure que ja no és possible”.