Una pàtria llunyana

Encert de l’editorial Fonoll, de Juneda, d’oferir-nos per primer cop en català L’heura, novel·la de l’escriptora sarda en italià Grazia Deledda, fina ara quasi inèdita en la nostra llengua, malgrat haver guanyat el Nobel en 1926. Traducció i pròleg d’Alba Dedeu, que presenta l’autora: nascuda a Nuoro en 1871, poc després de la integració de l’antic Regne de Sardenya a la nova Itàlia unida, filla d’un alcalde il·lustrat i poeta, comença a publicar de ben jove en revistes de la península i el 1900 es trasllada amb el seu marit a Roma, on morirà en 1936, als seixanta-quatre, havent deixat escrites 36 novel·les i unes 300 narracions, que com s’ha dit li havien valgut el reconeixement de l’acadèmia sueca.

Literatura psicològica molt del seu temps, a cavall de realisme i simbolisme, protagonitzada per herois o antiherois de personalitat turmentada i existències tràgiques, víctimes de passions turbulentes, sovint melodramàtiques, sota l’influx de grans noms com Balzac, Zola, Tolstoi, Dostoievski o els seus compatriotes Manzoni i D’Annunzio. De fons, el paisatge feréstec i muntanyós de la seva illa natal, ancorat a la tradició i com suspès en el temps.

Apareguda en forma de llibre en 1908, un any abans per fascicles a diverses publicacions periòdiques franceses i alemanyes, L’heura, en l’italià original L’edera, relata el drama de l’Annesa, una nena adoptada pels Decherchi, família antany benestant i poderosa de la petita aristocràcia rural però caiguda en una inexorable decadència, de què més tard s’ha convertit en serventa. Enamorada des de sempre del Paulu, l’hereu tarambana de la casa, descrit en el text com un noble desarrelat per les venes del qual encara corre una mica de sang de cavaller espanyol, que no es pot sostreure a l’enigmàtic enyor inherent al caràcter del poble sard, condemnat a somiar tota l’estona una pàtria llunyana, aquell “lloc joiós” on finalment s’havia adonat que mai no arribaria.

La relació sentimental de la parella, fins aleshores clandestina, si no inviable del tot, es revela com a mínim complexa, per causa de les circumstàncies adverses, sobretot econòmiques. Un d’aquells amors arravatats i obsessius, al frec de la desesperació, que algun cop ell trobava tan sufocant com l’abraçada de l’heura, que “s’arrapa a una paret i ja no se’n desprèn fins que s’asseca”.

O fins que la paret cau. De vegades ni així.