Poesies de la terra

És possible que el nou llibre de Carme Romia, intitulat De Terra i de postguerra, sigui una mena de reflexió de persona gran: la infància i la vellesa entesos com els grans moments de la vida d’una persona. Potser és la mena de llibre que podrien haver escrit totes les dones de Seròs si haguessin estat instruïdes en l’escriptura.

El que hi escriu és una remembrança sentida d’aquells temps que antropològicament situem abans de la implosió del capitalisme. Nascuda el 1946, la seua memòria li duu una safata amb els fruits més aspres i més dolços d’aquell temps de postguerra: hi ha un bon poema sobre els miners del carbó –és bona quan observa alguna cosa del sofriment dels altres homes– i hi ha alguns poemes interessants sobre la vida als masos, és a dir, la vida de la generació dels nostres pares en els masos del secà, un espai fora vila que són un alentiment de la vida sensible.

Som més a prop de l’antropologia social que no pas de la lírica amorosa. Diria que és un llibre que mostra els pagesos dels pobles del Baix Segre sense judicis.

En vaig veure un que llegia el seu volum a l’entrada de casa seua, amb la llum natural. No a l’estudi, no a la taula del menjador: a l’entrada de casa, pràcticament el carrer.

En el postfaci escriu una declaració d’intencions que potser Josep Pla subscriuria: se sol dir que la gent pagesa és ignorant, però no ho és, no en són, escriu Carme Romia. És curiós que escrigui de certes coses com ara l’actitud davant la vida, o l’actitud davant el treball, que es cabdal.

El que és cert és que en el seu recer local, el seu sancta sanctorum, ha escrit una curiosa poesia lírica que no s’assembla gaire a l’elogi de la vida retirada del místic castellà ni tampoc a l’elogi de la vida rústica o camperola dels pagesos del nord d’Itàlia. Tampoc la vida pública hi apareix gaire ni les ondulacions de la religió.

Una crítica a l’escola franquista sí que se’n segueix: els que duen llenya, els que no, per exemple. Les referències a la guerra són mínimes: “El preu car de perdre una guerra”, escriu.

I les referències a l’amor, a la música, o als plaers són escasses. És una mena de mística de la pagesia en comunió insòlita amb la terra.

El que és significatiu és que ha sabut posar paraules a aquest silenci ancestral, i sideral.Els temes són propis de les converses de la vora del foc: la primera ràdio, les primeres cireres, després de l’hivern, la vida als masos, la veu del pastor, el poema a la mare, el poema al pare, el poema al padrí vell. És una mena de narració callada de la infància en temps de postguerra.

El seu temps d’infància. Allò que la va fer d’una determinada manera.

Hi afegiria que el silenci de roca d’aquell temps quiet i buit és contat amb certa gràcia bategant.És un llibre autoeditat, cosa que vol dir que circula per camins secundaris en el curs de la literatura catalana que ara s’edita i es llegeix. Tota pedra fa paret, que diu el poble savi.