ENLLÀ
La torre a la roca
Sarroca de Lleida, poble del Segrià d’aspecte garriguenc sota un antic castell
El poble de Sarroca és coronat per les ruïnes d’una torre medieval del segle XIV.
Igual que la resta de municipis del Segrià eixut o de secà, Sarroca de Lleida, que en algun temps s’havia dit Sarroca de Segre o fins i tot Sarroca de les Garrigues, presenta la típica fesomia garriguenca, tant per les característiques de les edificacions locals com pel paisatge adust que l’envolta, si bé a tocar ja del verger fructícola dels entorns de l’ermita de Carrassumada i l’embassament d’Utxesa. De fet, el topònim Sarroca seria una evolució de la Roca, al·lusió al pujol rocallós que domina el veïnat i on els àrabs van erigir una fortalesa, consolidada més tard pels cristians de l’època feudal, que controlava el camí entre Lleida i les terres de l’Ebre.
És justament l’anomenat Eix de l’Ebre o C-12 el que passa prop del poble, accessible per un trencall d’un quilòmetre. Les restes de l’antic castell, a mà dreta, donen la benvinguda als visitants, sobretot una torre quadrada i esvelta, si bé en un estat millorable.
La seva silueta aguerrida causa una impressió difícil d’oblidar, posem per cas retallada sobre la posta de sol. Endinsant-se el nouvingut als carrers de la zona alta de la vileta, i havent aparcat allà mateix el seu vehicle, pot caminar fins a la part de darrere d’aquesta construcció medieval, enllestida al segle XIV.
Les vistes des d’aquell punt elevat resulten força interessants. Però la torre castellera i icònica no és l’únic bé patrimonial digne d’atenció, al nucli vell sarroquí.
L’església de Santa Maria, situada un esglaó per davall i més o menys coetània d’aquella estructura defensiva, constitueix també un monument considerable, en particular la prodigiosa portada plateresca, autèntic retaule de pedra incrustat a la fàbrica d’una sola nau amb capelles laterals, espadanya, rosetó de dimensions generoses i creu superior. L’autoria d’aquesta meravella pètria del segle XVI se sol adjudicar al mestre Lope de Arrus, mentre que la imatge de la Mare de Déu que ocupa la fornícula de damunt seria obra de l’escultor Gil de Medina.
L’atapeïment de querubins galtaplens, homes barbuts, calaveres, poms de flors, fulles entrellaçades i medallons representa la dicotomia vida/mort, així com la lluita entre les tenebres de l’edat mitjana i la claror renaixentista, barrejant tres nivells tan diversos com el religiós, el profà i el lúgubre.
A Sarroca de Lleida fa ja uns quaranta anys que es pot menjar cuina tradicional senzilla i ben feta, a preus assequibles, en un restaurant popular, d’aire rústic i amable, anomenat El Racó. Obre de dilluns a divendres des de les 8 del matí fins a mitja tarda, i serveix substanciosos esmorzars de forquilla i dinars, dissabtes només fins a les 12 del migdia.
Els diumenges, descansen. El menú diari, a 20 euros, que inclou el cafè, consta de plats com canelons, escudella, trinxat de col, favetes amb calamars, rissoto de bolets, caragols amb allioli, galta de porc, mandonguilles, cua de bou estofada, conill a la cassola, pollastre a l’ast, lluç o salmó o llobarro o tonyina a la planxa, i postres dolces casolanes.
