Miquel Queralt: “El concert de Pink Floyd a Londres el 1980 on van presentar ‘The Wall’ va ser fascinant”

Guarda com un tresor una trentena d’entrades de concerts històrics que s’han celebrat arreu d’Europa en els darrers quaranta anys. El lleidatà Miquel Queralt es defineix com un rodamon que li agrada viure la vida. Atresora grans records de tots els concerts però n’hi ha un que li va robar el cor: el concert legendari The Wall, de Pink Floyd el 1980 a Londres. Evidentment, en conserva l’entrada.

Guarda entrades de concerts històrics de Pink Floyd, Madonna, Supertramp, ELO, Joan Baez, Rod Stewart, George Michael, Prince, Eagles, Bruce Springsteen, U2, Frank Zappa, Tina Turner, King Crimson, The Police, David Bowie, Status Quo, Paul McCartney o Queen, entre moltes altres figures llegendàries del segle passat. De tots, quin va ser el primer gran concert al qual va assistir?

El primer concert emblemàtic que vaig anar van ser els Status Quo a Barcelona cap allà el 1976.

Quin és el grup o artista que més li ha agradat?

Sens dubte, Pink Floyd. He estat a quatre concerts de la banda, dos a Londres i dos més a Barcelona.

Vostè va estar a l’històric concert del mes d’agost de 1980 a l’Earls Court a Londres quan van presentar el mític The Wall..

Sí. Per a l’època va ser un espectacle increïble. Durant el concert s’anava aixecant un mur, amb un ambient ple de làsers, fins i tot va sobrevolar l’estadi un helicòpter. Va ser fascinant. L’entrada d’aquest concert és la que tinc més afecte. Però també n’hi ha un altre.

Quin?

El que va fer l’Electric Light Orchestra (ELO) al Wembley Arena el 1978.

Va ser un concert que em va impactar. A l’escenari hi havia un immens plat volador amb una mena d’ascensors hidràulics amb un sostre que es va obrir i d’on va sortir la banda. Presentaven Out of the Blue, del qual tinc el disc en vinil.

I el concert que potser menys li va agradar?

Diria que la Joan Baez. Va ser una mica insípid.

Ella sola amb la guitarra i poca marxa [riu] Amb tot, he de dir que quan es tracta de música no menyspreo res. A mi m’agrada molt el rock, però també l’òpera.

El concert de la Joan Baez va ser molt semblant a un del Lluís Llach. Al Llach l’he vist dues vegades, en un concert anava sol i a l’altre, a Madrid, em va sorprendre perquè portava uns deu músics i molta percussió. Recordo que va cantar la cançó Palestina.

Té bona memòria.

Tinc els concerts als quals he assistit molt presents, malgrat que alguns van passar fa quaranta anys. Recordo per exemple que el concert que em va semblar molt car va ser el de la Madonna.

Ara continua anant a concerts, però d’entrades físiques ja en pot col·leccionar poques.

Sí, s’ha perdut aquell romanticisme de tenir les entrades en paper. Odiava quan volies anar a un concert i havies d’anar al ServiCaixa. En tinc un munt! I ara, dels darrers concerts, al mòbil. Però les guardo.

Les entrades més emblemàtiques les té vostè exposades a casa seva. Al lavabo.

Sí [riu]. Em va semblar que era un bon lloc. Les vaig protegir i les tinc exposades a les diferents rajoles del lavabo. Hi ha una entrada que no sé per què s’ha deslluït, ha marxat tota la tinta. Va ser d’un concert de Frank Zappa. El recordo perfectament, perquè el paio ens va deixar plantats. Es va ajornar el concert una setmana. Portava una percussió de 15 persones!

Ara ja està jubilat, però la seva professió suposo que li va permetre poder anar de concert en concert per mig Europa.

Miri, jo de professió soc cambrer, però un bon cambrer! I amb només vint anys vaig marxar a Londres. També vaig estar a Israel, als famosos Kibucs, al del desert del Nègueb prop de Beerxeba. A partir d’aquí he de dir que vaig rodar per mig món. Però també he estat empresari.

Aquí a Lleida vaig tenir el Triangle, el Cafè dels Artistes i la Xampanyeria. Però potser el més emblemàtic va ser el Nyam Nyam, que va tancar després de quaranta anys, el 2021.

I ara què?

Doncs ara estic jubilat. Soc una persona que li agrada viure la vida i que vol continuar sent feliç i fer feliços els que tinc al meu costat.