Tornar a casa

“Has fet anys, plegues veles i tornes cap a casa”, ens situa d’entrada el primer poema, titulat significativament Fill pròdig, del nou recull de Josep Borrell, Retorn a l’alba. Edició de Pagès i oportú epíleg d’Àngels Marzo.

Mig centenar de peces amb banda sonora, en quasi totes una cançó recomanada per escoltar de fons durant la lectura, la majoria escrites en plena pandèmia, circumstància que n’afecta el to moral. Virus i versos, combinació d’efectes psicològics devastadors.

Les conseqüències anímiques del confinament sumades a la consciència particular del discórrer inexorable, cada cop més accelerat, de la pròpia biografia. Intuïció i ja també d’alguna manera percepció de la vellesa.

La meta final a la vista o com a màxim darrere de l’últim revolt d’una cursa esforçada que s’endevina inútil. Fatalitat i malenconia.

Això és: realisme. No hi caben matisos ni gaires edulcoracions.

Les mínimes, en tot cas, per defugir amb elegància i estoïcisme el plany lacrimogen, que ja costa prou. I nostàlgia, molta nostàlgia.

Reviure les hores de dolça felicitat de la infantesa. El retorn sensorial d’experiències viscudes, dels sorolls familiars.

La regressió íntima en qualsevol moment a la criatura que en el fons encara som i que no hem deixat de ser mai. El temps no és nostre, sentencia l’autor.

Ens fuig de les mans. Enyorem els amics perduts pel camí i plorem la mare quan ja només és l’ànima que deixa “una claror infinita”.

L’espectre de la mort a l’horitzó. La “que mai no somriu” ha obert ja totes les portes.

Només espera que “tanquis el llibre” i et deixis endur per “mans de silenci”. Una presència constant, una idea inevitable, que tractem debades de combatre a força de rialles i desig.

“Ens abracem per aplacar el neguit”. Tan sols l’amor pot fer-nos renéixer.

“L’únic luxe que em queda és recordar el teu nom”. L’amor que quan som grans és un sender.

Mentrestant, “plorem per dins com fa l’estiu que mor”. I fem balanç: allò que ens semblava tan important esdevé “una mera fotesa”.

T’adones del poc que has sigut i que hauràs durat: tan poc com la mantega que es fon a la paella on cuines talls de memòria. Aviat ningú sabrà “que tu has estat aquí entre la gent”.

Però no cal precipitar-se, amic Borrell. Quan l’àngel de la tarda vingui per anunciar que “et desaprenguis d’existir”, tindrem a punt la resposta: “No em toca encara, amor, batre les ales”.