Divertimento gràfic

Sense arribar als extrems més disruptius de Chris Ware, Martin Panchaud o Maria Medem, per citar tres autors contemporanis que exploren els límits de la perspectiva i l’estructura, Matt Madden va demostrar a 99 ejercicios de estilo el que ja sabia qualsevol persona que hagués desenvolupat una mica d’interès i curiositat pel món del còmic: que el format té moltes possibilitats. En el pitjor dels escenaris, tantes com la literatura.

El llibre és un divertimento i un homenatge als Exercicis d’estil del francès Raimond Queneau, que va demostrar fins a quin punt la forma modula el fons i influeix en la nostra experiència lectora. Convertit en un clàssic modern de la divulgació, Salamandra Graphics l’ha tornat a posar en circulació amb un excel·lent pròleg del valencià Álvaro Pons.

L’anècdota que Madden utilitza per experimentar amb la narrativa encara és més banal que l’original de Queneau. El protagonista està treballant, s’aixeca per anar a buscar alguna cosa, a mig camí la seua parella –que parla en off perquè es troba en una altra habitació– li pregunta quina hora és i ell, després de mirar el rellotge i contestar, obre la nevera i s’adona que s’ha oblidat del que hi havia anat a buscar.

A banda de les diferents versions que fa canviant exclusivament l’estil gràfic, sense modificar l’estructura ni la perspectiva de les vinyetes, un joc visualment suggerent per se, Madden explora camins que van del mainstream al més underground. Els aficionats amb més tradició lectora ràpidament poden identificar referents canònics com Winsor McCay, Herriman, Robert Crumb o Hergé, així com també estils i fórmules narratives compartides per diferents autors, escoles i èpoques.

Si l’obra de Queneau gairebé es podia llegir amb un punt de sornegueria, ja que la literatura és un art narratiu absolutament consagrat, la de Madden potser s’ha de veure des d’una perspectiva més combativa. En tant que el còmic encara no ha consolidat plaça a l’Olimp de l’alta cultura, 99 Ejercicios es pot llegir com una reivindicació del potencial narratiu de l’art seqüencial.

Una manera de dir que és un gènere viu que té tantes possibilitats com autors.