El groc i el verd

Llegia fa poc que a la ciutat occitana d’Arles, cèlebre pels importants vestigis monumentals de la romanització, tanca el cafè La Nuit, darrerament restaurant, que pretenia emular el local que Van Gogh pintaria en un dels seus llenços més famosos, Cafè de nuit, que qualsevol aficionat a l’art dels pinzells recordarà per la llampant façana groga i les taules al defora, en un carrer de llambordins molt il·luminat, sota un cel nocturn però blavíssim ple de grosses i refulgents estrelles blanques.

Es veu que s’ha vist constret a cloure les portes, qui sap si per sempre, a causa d’un frau fiscal del propietari.

Un home llest, potser una mica massa, veient com ha acabat.. per ara.

Tan llest com per fer creure als turistes que es tractava de l’autèntic establiment que el genial holandès de l’orella escapçada solia freqüentar durant el seu sojorn a la ville provençal, i que immortalitzaria en un parell de teles: la referida vista exterior i una més intimista de la sala de billar, per cert també reproduïda per l’espavilat amo del negoci, a fi d’engalipar els incauts visitants, entre els quals he de confessar que em compto. Però no va ser el suposat escenari pictòric (l’original era en una altra banda, desaparegut en un bombardeig de 1944) allò que ens devia cridar més l’atenció, fa uns quants anys, mentre recorríem el nucli antic arlesià, perquè l’únic testimoni fotogràfic que en conservem és una imatge parcial com a fons de l’estàtua de Frederic Mistral que s’aixeca just enfront, al centre de la plaça del Fòrum.

L’escriptor en llengua d’oc guardonat amb el Nobel en 1904 apareix dempeus i amb posat bastant pinxo al capdamunt d’una peanya, esculpit en bronze que amb el pas del temps s’ha anat tornant d’un gris cada cop més verdós, lluint llacet i armilla, amb la barbeta punxeguda, l’abric sobre el braç esquerre i un barret d’ala ampla, semblant als de Buffalo Bill. Una estàtua erigida per subscripció popular el 30 de maig de 1909, coincidint amb el cinquantenari de la publicació de Mireio, un dels seus llibres més coneguts, segons explica una llegenda inscrita a la base.

I allà a la vora, una làpida amb uns versos que l’homenatjat va dedicar a Arle, com ell l’anomenava. Suposo que no cal traducció: “O, tu que siés estado / tout ço que l’on pòu èstre: / la metroupòli d’un empèri, / la capitalo d’un reiaume / e la matrouno de la liberta...”