Laia Perearnau: “Moltes passadores no ho van explicar mai perquè no se’n sentien orgulloses”

La Laia Perearnau i Colomer (Barcelona, 1972) va començar la seva carrera professional a la premsa escrita, però ben aviat es va decantar per fer de guionista en programes de televisió. Amb Francesca de Barcelona (Columna) va guanyar el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica l’any 2022. Ara publica La passadora al mateix segell, on explica la història d’una dona que arriscava la seva vida per ajudar a travessar la frontera pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial.

Es va endinsar en el món clandestí dels passadors pirinencs del segle passat. El resultat és una novel·la trepidant cosida a partir d’històries envoltades d’aventures que havien estat silenciades durant molts anys. 

La novel·la gira al voltant de l’ofici dels passadors. Qui era exactament aquesta gent?  Eren aquells que en moments de guerra ajudaven els que fugien del conflicte a creuar llocs geogràficament dificultosos. A l’inici molts eren contrabandistes que durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial van veure que era molt més lucratiu passar gent en comptes de fardells. Per una persona els podien pagar 3.000 pessetes i per un paquet només 300 pessetes. Al cap i a la fi era el mateix trajecte; potser amb una mica més de dificultats, però amb molt més benefici. A Andorra l’ofici de passador era legal, mentre que aquí i a França no. 

Què la va inspirar a investigar i escriure sobre aquest tema? 

Fa uns anys vaig veure el documental Boira Negra, de Felip Soler, en què parlava del fenomen dels passadors als anys 40 als Pirineus i, en concret, a Andorra. Sortia en Quim Baldrich, personatge que he inclòs en la novel·la, que explicava com un company seu li confessava que havia matat i enterrat una parella que volia fugir. Això en Quim ho explicava molt afectat, ja que ell estava molt orgullós del seu ofici i que un passador fos un assassí li feia molta ràbia. Aquest testimoni em va colpir, la impotència que sentien els fugitius d’Europa, que travessaven els Pirineus i havien de confiar en gent desconeguda que podien no tenir gaires escrúpols em va impressionar. Aquesta va ser la llavor que anys després s’ha convertit en La passadora. 

Com va ser el procés de documentació? Vaig fer una immersió en el món local, fugint una mica dels llibres i la historiografia més oficial. Vaig anar als pobles, als historiadors locals, a les famílies... A través del boca-orella vaig anar coneixent més gent. Al final, estirant el fil, vaig acabar descobrint moltes dones que d’alguna manera ajudaven a tots aquests refugiats que anaven venint des de diferents llocs d’Europa. S’ocupaven d’acollir-los, curar-los o donar-los menjar. Era una feina que també s’ha de valorar perquè sense elles no s’hauria arribat a enlloc. En total en vaig recollir vint-i-cinc, entre les que ja es coneixien i les que no. En vaig descobrir moltes més, però la majoria d’elles anònimes. 

Per què eren desconegudes? Hi ha gent que sabem que ho van fer i em feia ràbia no poder-les posar per escrit perquè hi havia qui em deia: “Sí, el meu avi el van portar des d’Argelers i el va ajudar a creuar per la muntanya una dona” però quan preguntava pel nom de la dona em deien que no ho sabien i que l’avi ja era mort. Sé que sí que ho van fer, però no tinc més dades. Tot i així, he volgut fer-los un homenatge i posar- les a totes en el llibre. 

Quina la va impactar més de totes les que vas descobrir? Hi havia una dona del Ripollès, que es deia Maria, que va guiar tota una columna de l’exèrcit republicà per la muntanya que volien escapar cap a França. La seva neboda m’explicava que ho va fer atemorida, perquè era una dona sola amb 15.000 soldats armats a darrere. Quan la dona li va explicar a la seva neboda li deia que pensava que ja mai més tornaria i en marxar es va acomiadar de la seva família. Però al final els va guiar fins a dalt de la muntanya i quan va passar l’últim ella va reprendre el camí cap a casa. 

I pel que fa als tèrbols? Hi ha dos personatges que són molt funestos: el capità Dreyer i el seu company Berkane. Eren oficials nazis que s’ocupaven de controlar i desmantellar totes aquestes xarxes d’evasió per evitar que els pilots anglesos i nord-americans que havien caigut a la França ocupada tornessin una altra vegada a les files dels aliats per incorporar-se de nou a la guerra. Els rumors diuen que cobraven 8.000 francs per cada assassinat que cometien i es dedicaven a bombardejar, perseguir i assassinar tots els fugitius que trobaven. 

La Sol, la protagonista, està inspirada en algú en concret? Vaig agafar una mica de totes les dones que vaig trobar. En essència, la Sol, la protagonista, és totes aquestes dones: humil, de pagès, sense una ideologia clara, que es dedicaven al bestiar i al camp i que no tenien gaire temps per a culturitzar- se. Però les movien la compassió i la bondat, actuaven com segurament fem la majoria quan veiem algú desesperat per fugir de la mort. Al final, per una qüestió de trama, perquè no s’ha d’oblidar que això és una novel·la de ficció, és important que tingui força i que hi hagi un thriller amb amor i traïció. 

La Sol fa una gran evolució al llarg de la novel·la. Pren consciència del que està passant, en certa manera es polititza. Tot comença quan ella és jove i no sap pràcticament res del món. Sap que hi ha una guerra a Europa, però li queda molt lluny. Aleshores és testimoni d’un crim i per fugir entra en una xarxa de contrabandistes, la d’en Quim Baldrich, per refugiar-se. I és a partir d’aquí que se li comencen a obrir els ulls, veu gent que fuig, descobreix qui són els jueus, veu que hi ha pilots que arrisquen la vida per travessar els Pirineus i tot això la va fent créixer i madurar i la fan arribar al final que és quan podem dir que ja s’ha convertit en una adulta amb consciència. A partir d’aquí no es pot mantenir al marge del que està passant al seu voltant i actuarà segons el que li dicta el cor. 

Com va equilibrar els fets històrics amb la ficció? Si estem parlant de novel·la i de ficció, per a mi el més important sempre és la trama, així que prioritzo la ficció. Tot i que al final moltes de les coses que explico van passar, tant fets com personatges. M’agrada combinar realitat i ficció perquè dona molta força saber que els protagonistes van existir. Tot plegat conforma un univers que no em costa unificar en un de sol per crear un relat que es mantingui viu i alhora que aporti dades i realitat. 

Un dels personatges més tètrics és el Dr. Coco. Ficció o realitat? No se sap molt bé si va existir, jo el vaig descobrir al llibre de Francesc Viadiu, alcalde de Solsona durant la Segona República i que es va exiliar a Andorra i va crear la xarxa de contrabandistes en la qual m’he inspirat. Però realment és una mica una boira, no hi ha gaire cosa més a part d’això per corroborar la seva existència. Al final vaig decidir incloure’l. Coco se suposa que era un metge cocaïnòman que als anys 40, a Andorra, que es dedicava a atendre els jueus, pilots i contrabandistes que havien patit gelades durant la travessa pels Pirineus. Se suposa que treballava per la Gestapo i que el pagaven perquè amputés mans, peus o cames per ajudar a desarticular les xarxes d’evasió. És tan terrible que sembla mentida que hi hagi ments tan recaragolades capaces d’haver-ho planificat. 

Amb 'La passadora' ha volgut reivindicar i donar veu a dones que han estat oblidades al llarg de la nostra història més recent. Volia trencar una mica l’estereotip que encara estem vivint les dones, hi ha tota una part de la història que se’ns ha esborrat. Quan hi poses una mica de voluntat a l’hora de buscar t’adones que les dones no només feien les feines de casa i cuidaven els nens i els malalts, sinó que també feien les tasques que es consideraven pròpies dels homes, com treballar al camp i cuidar el bestiar. Moltes d’aquestes dones no ho van explicar ni als seus fills ni als seus nets perquè no se’n sentien orgulloses. Els havien fet creure que això era cosa d’homes. Jo reivindico que no hi ha feines d’homes ni de dones, sinó que hi ha una realitat que s’ha de posar sobre la taula i conèixer-la. 

Això és precisament el que també va fer en la seua anterior novel·la, 'Francesca de Barcelona'. Evidentment tenen un nexe d’unió, totes dues protagonistes han hagut de lluitar contra els estereotips i els prejudicis dels seus temps. Segurament la Francesca de Barcelona més, perquè va ser una dona del segle XIV que va ser cirurgiana i metgessa en un moment en què les dones ho tenien prohibit. És probable que ella hagués de superar molts més obstacles en aquella època que no pas la Sol Mentruit 600 anys més tard. Tot i així, totes dues són dones fortes i valentes que finalment tiren endavant el seu somni tot i els entrebancs que els puguin posar.