Obra formidable

He acabat de llegir la biografia de Josep Pla que ha escrit el doctor Xavier Pla intitulada Un cor furtiu. És una lectura informativa, d’un valor extraordinari, que posa per escrit minuciosament la immensa quantitat de discussions i xafarderies que s’han projectat sobre la vida literària i personal de Josep Pla.

És el tipus de llibre –perdonin la meua vanitat– que m’hauria agradat d’escriure en la dècada dels anys noranta. Una obra colossal basada en documents.

És una forma de documentació que aclapara una mica. Sembla el producte de la influència de l’ordinador sobre la ment humana.

El nombre de pàgines escrites indica un treball constant i conscient d’anys, sense a penes defallir. Tot és esgrunat amb esperit imparcial.

S’hi pot detectar una mena de contagi de la vitalitat de l’home retratat. Les ombres desapareixen i s’il·lumina sorprenentment la seua vida familiar i sentimental, les seues relacions d’amistat, les relacions professionals, la ideologia, les insistències, les ocultacions, la vida sexual, la vida amarga, la vida aèria, els viatges, les resurreccions.

Si no m’erro, tota la vida que pot ser documentada hi apareix aclarida i il·luminada. Un cor furtiu és també l’indici que ens trobem en una època en què les biografies llargues tornen a agradar al públic.

L’arxiu familiar és essencial. Et quedes sense alè quan llegeixes una obra de tantes pàgines que classifica tanta informació i en general ho garbella molt bé.

La impressió que tens és que tots els assumptes que de costum s’han tractat en termes de tertúlia de cafè ara són tractats documentalment, amb una voluntat intel·lectual de voler entendre i expressar un judicis matisats i ponderats. Xavier Pla se’n surt quasi sempre, pontifica poc.

En les primeres pàgines ja t’adones que la glorificació pública del personatge és una pèrdua de temps: Xavier Pla no conta pas la vida d’un sant. De seguida comprens que la santedat exemplar no és el fort del personatge, i això farà miques la teua mitificació com a lector primerenc de Josep Pla.

Perquè és normal que facis de Josep Pla un beat, un sant de cartró daurat del santuari barroc de la literatura catalana. Tanmateix, el mite ha caigut.

Hi apareix tan sols un home.

El que més sorprèn és la connexió entre els anys vint i trenta i els anys setanta i vuitanta. La connexió fugaç però sentida amb Montserrat Roig, per exemple, la connexió amb Gabriel Ferrater, més comprensible per l’afinitat de lectures i de concepció cultural.

El llibre marcarà un abans i un després en la manera de pensar i llegir Josep Pla. Torno a insistir que el biògraf es fa gran enfrontant-se a un escriptor ambiciós.

No saps mai si l’ambició és fer diners, cosa que hi és, o escriure alguna cosa molt important, que també. Quan escrius tu aquest paper t’adones que no llegiràs Josep Pla de la mateixa manera que ho havies fet.