Antònia Capdevila: “Hi ha d’haver un lector per a cada llibre i un llibre per a cada lector”

Qualsevol persona que freqüenti la Biblioteca Pública de Lleida se l’ha creuat alguna vegada. Antònia Capdevila està sempre atenta a tots els detalls del que hi passa, tot apunta que el despatx de la direcció, de la qual és la titular des de fa una dotzena d’anys, s’hi tanca el mínim imprescindible.

Va viure en primera persona la creació i l’expansió de la Xarxa de Lectura Pública de Catalunya als anys vuitanta i ha treballat de valent per consolidar l’antiga Maternitat com una referència de la vida cultural de la ciutat.

És d’aquella gent que transmet la sensació que no se li escapa res, que arriba a tot arreu sense estressar-se gaire, que és capaç de crear consensos al seu voltant i liderar equips amb la legitimitat de qui passa al davant amb vocació i convicció. Si no és així, ho sembla. Antònia Capdevila va arribar al món de les biblioteques una mica per casualitat i ha acabat creixent professionalment al mateix ritme que la Xarxa de Lectura Pública de Catalunya. “La Generalitat va assumir les competències de Cultura el 1981 i un dels primers projectes va ser modernitzar la xarxa de biblioteques de tot el país. Jo encara no havia acabat els estudis a l’Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona quan va venir la responsable de posar en marxa la central de Lleida a buscar gent de Ponent per muntar el primer equip.” 

−Encara no havia acabat la carrera i ja li oferien una feina que apuntava a ser fixa i per a tota la vida? Realment eren altres temps. Sí, però en aquell moment no era la meua opció. Estava pendent d’una beca a la Maison de la Catalogne de París i no tenia pressa per tornar. Els meus pares, però, van insistir que l’agafés, que no podia deixar escapar una feina d’interina que podria convertir-me en funcionària. Si marxava a França potser perdria l’oportunitat i, en tot cas, ja hi hauria temps d’anar-hi. A nivell laboral va passar el que ells havien predit, que era el més lògic en el context de l’època; però a París ja no hi vaig anar mai més. 

−D’on va sortir la vocació? Jo volia fer filologia catalana perquè m’agradava molt escriure i llegir, però aquell any ho van començar a fer a Lleida i no em volia quedar a estudiar aquí, volia anar a Barcelona. Aleshores tenia de professor el Josep Vallverdú. Va ser ell, qui em va parlar dels estudis de biblioteconomia. Ell m’hi veia, em vaig presentar a l’examen d’ingrés i a casa em van dir que si l’aprovava hi podia anar. La sortida de la majoria de gent que conec que va fer filologia va ser l’ensenyament, i no és una feina que em vingués gaire de gust. La vocació va ser una mica sobrevinguda per les circumstàncies. 

−La seua generació venia d’una dictadura, però viu de primera mà la construcció d’estructures públiques noves i engrescadores. Es va crear un servei de biblioteques molt potent. Es va adquirir molt fons amb la idea d’actualitzar-lo constantment. Es van comprar mobles nous i es van dissenyar espais amples i lluminosos. Veníem d’unes biblioteques de postguerra fosques i antiquades. Al davant hi havia persones amb les idees molt clares, hi havia també la necessitat de demostrar que es podien fer bé les coses i s’hi van posar molts diners. 

−Què va suposar aquesta aposta? Obrir el servei a la ciutadania. Fins aleshores la gent veia les biblioteques com un espai restringit, les interpretava com un lloc exclusivament d’estudi. Ara són espais amb una vida molt més àmplia. També va propiciar la lectura perquè es van comprar molts llibres nous i actuals. Es va modernitzar el fons per fer-lo atractiu i accessible. 

−És l’època que es posa en marxa el Bibliobús, que encara roda. Jo vaig viure-ho de primera mà i puc dir que a cada poble hi havia molta gent que l’esperava amb il·lusió, l’arribada era com una festa. Ara en tenim dos, abans només el del Pirineu. Començava a Salàs de Pallars i tirava amunt. El Bibliobús va crear la necessitat i a molts pobles els ajuntaments van assumir el repte de fer una biblioteca. Les biblioteques públiques són municipals i per sobre dels 5.000 habitants l’ajuntament està obligat a fer-la. 

−A la demarcació de Lleida hi ha cap poble que no ho compleixi? Lleida ciutat. Per llei ha de tenir quatre biblioteques i no n’ha fet mai cap. Hi ha un pla aprovat per tots els partits polítics en què la nostra seria la central de biblioteques i després n’hi hauria quatre de proximitat a banda de sales d’estudi. 

−En quaranta anys també han hagut d’adaptar-se, suposo que no sempre ha sigut fàcil. Quan es va començar a publicar còmic, per exemple, hi va haver una gran discussió al voltant de si era un format que havia d’entrar a les biblioteques. No va ser fàcil, hi havia qui considerava que era un material menor. Per sort, és un debat superat. Les biblioteques s’han d’adaptar a la societat i no a l’inrevés. Sí que tenim una part de prescripció, de cànon, de tenir llibres que potser ja no pots trobar enlloc més. Alhora això no ens ha de tancar a tenir els títols més comercials encara que siguin menys exigents des del punt de vista literari. Hem de saber atendre els gustos de tothom que vingui. Qui som nosaltres per decidir si la novel·la rosa, per exemple, no pot tenir un lloc a la biblioteca? 

−N’hi ha que no en tenen? N’hi ha que són més selectives. Nosaltres apliquem una altra màxima: “Hi ha d’haver un llibre per a cada lector i un lector per a cada llibre.” Pots fer una aposta molt arriscada, com tenir tots els Nobels en versió original, però resulta que la meitat no surten mai en préstec. 

−Hi ha les línies vermelles? Els llibres que vagin en contra dels drets humans i fomentin l’odi i la violència, que siguin discriminatoris. Nosaltres com a biblioteca no fem activitats ni comprem llibres en aquesta línia. Hi ha marge per obrir les portes a moltes maneres de pensar diferent. Si el llibre ha passat un filtre d’una editorial seriosa i no creua les línies citades, benvingut. 

−Quin impacte va suposar internet i les noves tecnologies? Tot el material de consulta va quedar obsolet i vam alliberar tot l’espai quan vam retirar les enciclopèdies. Amb les dades als mòbils i plataformes de continguts audiovisuals el préstec de CD és residual. Això també ens ha passat amb els audiollibres i amb els DVD. Molta gent no els agafa perquè no tenen reproductors. 

−Al final tornareu a ser un espai on només feu préstecs de paper. De moment no tenim previst retirar els materials digitals, com sí que han fet altres biblioteques. Nosaltres procurem adaptar-nos a les demandes dels usuaris. Hem de tenir present que no tothom té internet a casa i paga plataformes. Com a servei públic no podem deixar de banda aquest sector de població. Hem posat endolls i wifi perquè la gent pugui venir amb l’ordinador, però no hem tret els fixos connectats perquè encara tenen usuaris. 

−Cada quant es renova el fons? De manera constant. Tenim un pressupost aproximat de 80.000 euros per fer compres. Quan estàs al límit de la teua capacitat, si entres nou mil documents –llibres en la seua majoria– has de donar de baixa dels prestatges la mateixa quantitat. A la biblioteca no omplim els prestatges al màxim de la seua capacitat. Si estan massa plens no són atractius. Sobretot donem de baixa llibres malmesos i d’altres que estan obsolets. Nosaltres tenim un pas intermedi, els que surten menys els baixem al dipòsit. Si algú el demana l’anem a buscar, però no ocupa espai als prestatges. Hi ha documents que no els pots eliminar encara que no tinguin préstecs perquè són títols que potser ja no es poden trobar enlloc més. 

−Què llegeix vostè per mer plaer? Sobretot novel·la. L’assaig em costa molt si no té un punt literari. M’esforço a llegir poesia, però no en tinc l’hàbit. Com el teatre. 

−I còmic? Poc. La lectura doble de text i dibuix no m’és fàcil. La literatura la puc llegir de manera molt immediata, amb el còmic m’hi he d’esforçar i prestar atenció. Ho faig amb un punt de militància perquè no m’ho vull deixar perdre. 

−Té una bona biblioteca a casa? Sí. Fa molts anys que compro llibres i no he deixat mai de fer-ho. Ara m’estic creant un apartat de clàssics que o bé me’ls vaig llegir fa molts anys i massa de pressa o bé no els he llegit mai. Llibres que considero clàssics i que tampoc sé si al final els podré llegir. 

−Quin clàssic pot semblar mentida que no s’hagi llegit la directora de la Biblioteca? El Quixot. En tinc diverses versions a casa, n’he llegit fragments però tot sencer no l’he llegit mai. M’ho he proposat diverses vegades i sempre han sortit imprevistos. 

−Llegeix molt? Diria que sí i diria que llegeixo ràpid. Com a mínim cada dia abans d’anar a dormir i molts dissabtes a la tarda. De vacances llegeixo molt. 

−La pregunta potser era absurda. No et pensis, hi ha bibliotecàries a les quals no els agrada llegir. En una biblioteca hi ha moltes feines i bastant diferents, no tot és recomanar lectures. Un tret comú del gremi? A l’Escola el que ens inculcaven molt era la vocació de servei, Entendre que estem gestionant un equipament públic i cal preocupar- se pel que necessita l’usuari.