La vida a cullerades

De la periodista, narradora i cineasta –va dirigir films i escriure guions– Nora Ephron, nascuda i morta a Nova York, en 1941 i 2012 respectivament, si bé havent viscut un llarg període entremig a Califòrnia, disposem ara mateix a les llibreries de tres títols seus que permeten aproximar-se a una obra engrescadora i a una personalitat fascinant, dominades totes dues per un sentit de l’humor franc i sense complexos, però alhora afuat, que tot i d’aparença banal no només provoca la rialla sinó que també incita a la reflexió aguda. Per un cantó la novel·la mig autobiogràfica Se acabó el pastel, en castellà a Anagrama.

Per l’altre, els reculls d’articles de premsa publicats en català per L’Altra editorial, Tinc un coll que fa pena, sobre els esforços per mantenir-se atractiva per part d’una dona ja madura, i No me’n recordo de res, divertit compendi de memòries de qui va intentar –i saber, la major part del temps– gaudir dels nombrosos plaers de la vida (truncada en el seu cas per una leucèmia als 71 anys).

A No me’n recordo de res sí que sembla recordar-se del motiu principal que la va temptar cap a la dedicació al periodisme: conèixer homes.

De fet, aniria establint tractes íntims amb uns quants, fins a casar-se amb Carl Bernstein, germà del cèlebre músic Leonard Bernstein, un dels dos reporters del The Washington Post que van destapar el Watergate (Dustin Hoffman a la pel·lícula Tots els homes del president), el qual la deixaria anys després per una de més jove mentre ella estava embarassada de set mesos, argument de la novel·la esmentada abans. En aquest context, formula una lloança del divorci, que segons ella permet ser una esposa millor per al marit següent, “perquè ja tens un lloc on abocar la ràbia, de manera que no la dirigeixes contra la persona amb qui estàs”.Quan escrivia en diaris i revistes, el seu registre temàtic era molt ampli.

Un exemple significatiu inclòs a No me’n recordo de res és la queixa pel fet que als restaurants moderns porten culleres de postres cada dia més grans, seguint la moda francesa, en comptes de la cullereta de cafè de sempre. Com que t’agraden tant, les vols assaborir i que et durin al màxim, però això resulta impossible amb un cobert d’una mida tan grossa: “Les devoraràs amb dues grans cullerades. Després ja no en quedarà. L’àpat s’haurà acabat. Per què no ho veuen, això? És tan obvi. Tan.”