NOTES AL MARGE
Glòria de Salamina
Carles Riba, de visita a Atenes el 1927, només recull les seves impressions per escrit a les cartes que va enviant als amics.
La Magrana publica L’inoblidable viatge a Grècia, aplec de notes epistolars de Carles Riba, a cura de Carles-Jordi Guardiola. Llibre breu, d’un interès elevat i comprimit.
L’estiu de 1927 el poeta té 34 anys i la seva dona, també literata, quatre més. Gràcies al mecenatge de Francesc Cambó, amb qui Riba manté relacions professionals a través de la fundació Bernat Metge, traduint clàssics grecs i llatins, s’embarquen cap a la pàtria de Pèricles.
Ho fan el 4 d’agost, des de Marsella, fins on s’han desplaçat amb tren. Tornaran a Barcelona el 28 de setembre, via Brindisi.
En un principi, l’home tenia la intenció de portar un diari sobre l’experiència. Al final no s’hi veu amb cor.
Només recull les seves impressions per escrit a les cartes que va enviant als amics, sobretot el pintor Josep Obiols. Ara bé, els records acumulats durant aquelles setmanes esclataran com un volcà, en expressió del curador Guardiola, dotze anys més tard, després de la guerra i ja a l’exili, amb l’escriptura de Les elegies de Bierville, un poemari esdevingut en bona part “magnífic tornaveu” de les profundes emocions hel·lèniques fins aleshores contingudes.
Erudit com era, Riba dominava el grec antic, i traduïa Homer, però el grec parlat aleshores li va resultar bastant incomprensible. Amb tot, la primera impressió del país no podia ser per a ell més positiva, tal com en dona fe en una carta a Obiols l’endemà mateix de desembarcar al Pireu: “Mireu, vam arribar a terra de l’Àtica una matinada: el sol sobreeixia, vermell, eloqüent, damunt de Salamina es vessava sobre el mar brunyit”.
Una visió lírica que recuperarà en forma de vers al començament de la novena de les referides elegies: “Glòria de Salamina vermella en el mar de l’aurora!”. D’Atenes, no cal ni dir que allò que més el colpeix és el Partenó, sobretot per contrast amb la vulgaritat de la ciutat moderna i que segons reporta en una carta a la seva mare prou que mereix la fama que té: “s’està dalt de la seva roca, trencat, daurat i blanc, fument-se de tota la poca substància que el volta”.
El compara a una joguina rompuda o a un enorme petjapapers, “ferm en tots dos sentits, horitzontal i vertical, amb un esplèndid no sé què de despectiu i atraient alhora”. De ben a prop, hi veu el daurat de les pedres de Tarragona, “després es fa rosat, lila, blanc, s’aploma a contrallum, rígid, sobre una posta violenta”.
