Homes singulars

En el nostre món contemporani global es poden trobar novel·les editades al Brasil que de cop apareixen en català, i en castellà, com per art de màgia editora. És un fenomen prou nou que sorprèn els lectors que s’atansen al taulell de novetats de les llibreries nostrades.

És un cas d’originalitat cultural traspassat a un altre context.

L’obra de Victor Heringer (1988-2018) ens arriba solitària com l’única novel·la d’un home que va morir molt jove, als trenta anys.

La va titular L’amor dels homes singulars i l’ha traduïda Pere Comelles Casanova a l’editorial Les Hores, atenta al ball d’edicions internacionals. És una obra que no saps endevinar quins patrons culturals segueix.

La novel·la es presenta, quasi a cada pàgina, com un exercici literari de mirada diferent, sovint de cinisme líric que colpeix el lector de manera que no sap interpretar els codis que se li presenten. “L’humà en estat pur és ben bé això, un animal prou espavilat per inventar el ganivet i treure’n la conclusió més òbvia: l’assassinat”.

I afegeix: “s’ha inventat tota mena de castracions per frenar la nostra fam de carnassa”. Com és la narració? Un ull nerviós que mira el món farcit d’impulsos deslligats.

El que el novel·lista ens narra és una infància singular en un dels barris suburbials de Rio de Janeiro anomenat Queím, per molts de nosaltres del tot desconegut . “Vivíem sota la dictadura de la infància, hi vèiem sense veure-hi, hi sentíem sense comprendre”.

Aquesta infància era com posar-se al cap “un burca sense ulls”. Els personatges no tenen pas profunditats psicològiques però el novel·lista anota apreciacions singulars sobre el que en diem el despertar de la sexualitat, en la pubertat, com ara que “aquells orgasmes secs van ser els millors de la meua vida”.

L’etapa escolar també és despatxada amb una descripció pròpia d’algú que no pensa com tothom. La mirada del novel·lista és variada, xocant i destarotadora.

Narra una infància en un suburbi amb ulls impressionables, àcids i cínics. “Tothom vol simetria”, escriu al·ludint al fet de voler morir al mateix lloc on va néixer.

En aquesta obra, l’abella del romanticisme ha estat assassinada per la vespa asiàtica. La vida, si la mires amb els ulls del novel·lista, és horrorosa, sensual i amb un fons incomprensible.

En la descripció del barri ajunta coses dissímils amb efectes discordants: gossos petaners, mosques, turons, una estació de trens, barraques, cafès i arsenals de guerra. El narrador, protagonista de la història, no sembla que tingui cap propòsit vital ni tampoc pot dir-se que s’avorreixi, “als cinc anys anava coix, als vuit, amb crosses”, escriu posseït pel nervi del contar.El lector queda atorrollat.

És una lectura per a esperits singulars i sensibles acostumats al viure del Brasil contemporani, tumultuós i dislocat.