Rei de mar i vent

Carles Riba també era humà. Vulnerable a les febleses humanes.

Ho podem constatar en diverses notes recollides per Carles-Jordi Guardiola al volum L’inoblidable viatge a Grècia, editat per La Magrana, del qual ja em feia ressò aquí mateix el dia anterior. Així, just havent arribat a Atenes, el 10 d’agost de 1927, li confessa per carta al seu amic Joan Estelrich, amb qui col·labora a la fundació Bernat Metge, que la seva dona, Clementina Arderiu, a qui amb ironia anomena “madame”, està tota esverada, perquè si ell beu “un glop més de resinat” no podrà tornar a l’hotel.

“Però què carai, el beuré”, conclou, desafiant, el poeta.

Un vi, denominat retsina, amb regust i aroma de reïna de pi blanc, que la parella tornarà a tastar mentre dinen prop de Súnion, deu dies després, i en una nova tramesa epistolar a l’agitador cultural mallorquí el viatger català assegura que en aquell líquid “hi refilaven els dotze grans déus”.

A part d’això, i potser en part gràcies a això, l’estada al “cap de les columnes” resultarà especialment emocionant i profitosa. Un “lloc únic, síntesi i símbol de moltes coses pures”, que inspirarà el visitant, transcorregut poc més d’un decenni, una de les seves composicions més cèlebres, corresponent a la segona de les Elegies de Bierville, publicades en 1943, de què em permeto transcriure íntegra la primera estrofa: “Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, / tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: / pel teu record que em dreça, feliç de sal exaltada, / amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell”.

Un temple mutilat que des del cim d’un promontori que s’endinsa en les aigües de l’Egeu, prossegueix el poema, vetlla pels mariners, pels devots que hi van a buscar certeses divines i pels exiliats, la mateixa condició del mateix autor en el moment d’escriure aquella peça icònica.Tot seguit, Carles i Clementina naveguen fins a Santorini, solcant una gran extensió de blau marí amb “un punt de tendre que no és en el nostre”, plena de “reflexos de nacre i mareperla”, segons descripció inclosa en una carta al pintor Josep Obiols. La illa conté “el volcà més nou de trinca que hi ha avui al món”.

Diu Riba que abans tenia la forma d’un “bollo”, però que “una ensorrada la va deixar com un croissant”. Sobre l’espadat gegantí, poblets blancs amb les cases posades les unes damunt les altres, “fent esqueneta”.