Paisatges feréstecs

Tercer, i últim, comentari sobre L’inoblidable viatge a Grècia, editat fa poc per La Magrana, recull de notes epistolars sobre l’anada de Carles Riba amb la seva esposa Clementina Arderiu al país hel·lènic l’estiu de 1927.

Havent retornat a terra ferma des de l’illa de Santorini, la parella visita Delfos, l’antic santuari en un emplaçament d’una “grandesa salvatge”, encaixat entre dues enormes roques bessones, amb “noms gairebé de dona amorosa”, dita l’una la Rosada i l’altra la Flamejant.

Just al davall raja la font de Castàlia, de propietats purificadores, considerada també l’aigua de les Muses, tal com el poeta rememora a la vuitena de les Elegies de Bierville, escrites al cap d’una dècada: “era la font, al peu ineluctable del mur: / solitària i deixada, però vivent...” A sobre, just al girar un esperó del “dèlfic tombant”, s’envolaven unes abelles, pels clàssics símbols de la poesia. En una carta a Josep Obiols, del 13 de setembre, Riba admet estar fent “col·lecció de paisatges feréstecs”.

Parla en concret de les recents estades a Delfos, Micenes i Esparta. El que més li impressiona d’aquesta ciutat és el proper Taíget, serralada abrupta que s’aixeca a migdia fins als 2.500 metres, però sobretot la veïna Mistràs (a la foto), que qualifica de “Pompeia bizantina”.

Un seguit d’esglésies repenjades al coster d’una muntanya que semblen “arquetes d’esmalt”. Hi truquen al convent de la Pantànassa, on els reben les monges, “unes llocasses dropes i garneues”, que els venen postals i els complimenten amb unes copetes d’un màstic deliciós, unes tasses de cafè turc i uns vasos d’aigua fresca, abans de mostrar-los els frescos de les parets i recitar-los els versets de l’Evangeli en què aquells s’inspiren i la llista de dèspotes protectors de la santa casa, amb un to de veu solemne, eloqüent i nasal, com un rapte místic.

“Per a nosaltres, Mistràs serà un record més aviat idíl·lic.” També li costarà d’oblidar, al futur autor de Salvatge cor, la noia que els mira partir des de la porta, “els seus ulls immensos i el seu pit d’estàtua antiga”. Una altra estàtua, però aquesta de marbre, l’Hermes de Praxíteles, els commou a Olímpia.

A Patres s’embarquen cap a Ítaca, darrera etapa del periple, “l’illa de l’últim adeu”, que troben “aspra per fora, altiva amb recons dolcíssims per dins”. L’escenari final de l’Odissea, “el llibre més bell del món”.