Gerard Quintana: “Amb aquest llibre volia tancar una història real i ha passat el contrari: ara tinc més ganes de continuar investigant-la”

Gerard Quintana (Girona, 1964) és conegut per ser el cantant del grup Sopa de Cabra i autor de cançons que s’han convertit en himnes per diverses generacions, com ‘Camins’. Amb 25 treballs discogràfics i més de dues-centes cançons i adaptacions, ‘La puresa de l’engany’ és la seva tercera novel·la, després d’‘Entre el cel i la terra’ (2019) i ‘L’home que va viure dues vegades’ (2021), amb la qual va guanyar el Premi Ramon Llull. Actualment, exerceix de president a l’Acadèmia Catalana de la Música.

S’hi va posar tard, en el món de la literatura, tot i que confessa que sempre li ha agradat escriure. Explica sense vergonya que –sobretot en la seva primera novel·la– se sentia un impostor i va haver de suportar crítiques per part de gent que ni tan sols havia llegit el llibre. Precisament d’impostura, engany, autoengany, relacions tòxiques i necessitat de fugir de la misèria –exterior i interior– parla La puresa de l’engany (Columna), on gran part del que s’explica té una base real, viscuda pel mateix Quintana, i que l’autor no dona encara per tancada. 

−Li confesso que m’ha costat molt fer un resum del llibre sense caure en espòiler, sense revelar secrets. La novel·la n’és plena. És el mateix que em va passar a mi quan, des de l’editorial, em van demanar una sinopsi per a la premsa. La història és un joc d’ocultacions, de secrets. Cal mostrar les cartes a poc a poc. Explicar el llibre de manera desinhibida conté certs perills. 

−Intentarem no fer-ho, però el llibre té moltes capes de lectura perquè a més, es basa en uns fets que vostè va viure en primera persona. Va conèixer l’Antoine. Sí. Vaig conèixer l’Antoine López León, un poeta cubà molt jove, de vint i pocs anys, que va poder sortir de Cuba per venir a Girona gràcies a uns companys. D’això fa trenta anys i l’he tingut sempre al cap. De fet, la novel·la és la tercera versió que he escrit. En la primera volia explicar la història del poeta, quan fuig de Cuba. Quan ja la tenia força enllestida vaig pensar que havia de mostrar Cuba amb els ulls d’un altre perquè s’entengués la necessitat de la fugida. En aquesta versió creo els personatges dels protagonistes: Claudi Careta i Lena Ros. És aquí on plantejo el viatge del desembre del 1992 a Cuba. Jo també el vaig fer, aquest viatge. 

−Per això explica amb tant detall el trauma de l’illa en l’anomenat Período especial. Havia caigut el mur de Berlín i la Unió Soviètica. Al bloqueig que Occident feia a Cuba s’hi sumava de sobte l’aïllament i la precarietat, les cues de racionament i la misèria, en què està prohibida cap mena de dissidència. En aquesta segona versió parlo d’aquest viatge i de la relació del director de cinema i la seva Lolita. I m’adono que se m’han fet molt grans dins de la història. 

−La tercera versió, la novel·la, és on casa les dues anteriors? Exacte. A l’Antoine no el vaig conèixer en el primer viatge, però sí que l’any següent, uns companys de Girona, entre ells un baixista de Sopa de Cabra, van viatjar a Cuba i ells el van conèixer. Els va fer de guia, era encantador, culte, amb un currículum impressionant, malgrat la seva joventut. Van tornar encantats i amb la idea d’ajudar-lo a sortir de l’illa amb l’excusa que havia d’actuar a Girona. 

−Va poder venir a Catalunya? Sí. Amb les actuacions i la seva personalitat es va posar tothom a la butxaca. Va ser aleshores quan el vaig conèixer. Tenia una capacitat enorme de seduir el públic. Van passar els mesos i el seu èxit només feia que créixer. Cada cop més aclamat i més reclamat. 

−Vostès el van acollir? Miràvem que s’hi trobés a gust, a Girona. Cada dia ens trobàvem a casa d’algun de nosaltres per dinar plegats. 

−En un d’aquells dinars és quan li regala les sabates? Sí. Jo en tenia un parell de noves, que m’havia comprat per a un casament, però que sabia que no me les posaria més. A ell li van agradar. 

−Ell, però, cada cop es trobava més incòmode amb l’èxit que havia aconseguit. I un bon dia va arribar un altre poeta cubà a Girona i es va presentar com Antonio Sariego. Va reivindicar l’autoria de totes les obres que Antoine deia ser-ne l’autor. Va ser un xoc per la vida cultural de la ciutat. Es pot comprovar a les hemeroteques d’aquells anys. 

−També va ser una gran decepció per vostè? Quan vaig assabentar-me’n vaig voler parlar amb ell. Només sortir de casa per anar a buscar-lo, just a l’entrada, vaig trobar les sabates que jo li havia regalat. 

−Les hi havia tornat. Sí. Un impostor, algú que viu de l’engany, no es pren la molèstia de tornar un regal. Allò em va sorprendre. 

−Alguns van parlar de l’Antoine com a “balsero intelectual”. Les seves fustes per fugir de Cuba, la seva embarcació, van ser el seu bagatge intel·lectual i cultural, la seva memòria, la seva connexió amb el públic, el seu immens talent, en definitiva. Sorprenentment, enmig de la decepció general, jo em sentia més admirador seu que mai. A més, el verdader poeta ens va decebre. No era ni la meitat de bo que l’Antoine. Durant trenta anys he tingut aquesta història voltant-me pel cap, pensant que algun dia el tornaré a trobar. 

−Amb aquest llibre volia tancar la història definitivament? Jo em pensava que seria això, però ha estat al contrari. Encara tinc més ganes de tornar-hi i investigar. M’han ofert l’oportunitat de presentar el llibre a Cuba. S’imagina que el reconec entre el públic? Deu tenir uns cinquanta-quatre anys. Si el veiés no sé si podria continuar la presentació. 

−Anem a la part més de ficció: Claudi Careta. Comença el llibre amb ell parlant en primera persona. Ja en les primeres pàgines ens enganya, als lectors. Cert. Parlar d’aquest individu, nascut als anys quaranta, em permetia parlar d’uns patrons, d’una forma de fer i de ser que crec que no hem millorat. Si ara ens esparverem amb el fet que els nostres joves accedeixin a una edat molt primerenca a la sexualitat a través de la pornografia, aquests personatges tipus Claudi, que n’he conegut per la família del meu pare, tampoc accedien a la sexualitat d’una forma sana. Aquell costum del pare o oncle que decidia que “el nen avui es farà un home” i el portava a un prostíbul. I això encara passa, actualment, en molts països d’Europa. Continuem amb la cosificació, les relacions de domini, la superficialitat... la igualtat està molt lluny, encara. I això em preocupa. 

−En el món de la cultura i de l’art això és especialment visible. I tant. Pensi en el fenomen dels influencers. Sovint són persones que gràcies a una relació famosa amb algú, un bon físic i un acord entre marques de moda, s’han fet un nom. Per no fer res. El meu amic Albert Pla em comentava fa poc que som dels pocs en la nostra professió que tenim orígens humils. El Claudi i la Lena estan portats als extrems, potser. O potser no, perquè tots coneixem gent així. 

−Careta fa reflexionar molt, perquè ens parla en primera persona i ens obre al seu monòleg interior d’home torturat, patètic, que s’autoenganya contínuament. I com s’autodivideix: el seu observador, el seu mico i ell mateix. És una manera de delegar les pròpies responsabilitats vitals, d’enterrar la memòria. 

−I la raó per la qual vol enterrar- la l’entenem perfectament al final de la novel·la. Però paga un preu molt alt com a persona i en les seves relacions. Això m’interessava explicar-ho. De fet, cada llibre que he escrit tenia un repte. A Entre el cel i la terra vaig tenir la necessitat de fer versemblant el relat tenint molta cura del context històric, i a L’home que va viure dues vegades he volgut esborrar la frontera entre ficció i realitat. En aquesta novel·la el repte principal és explicar el personatge en primera persona des de dins d’ell, sense un narrador que el vagi conformant. 

−En aquesta tercera també hi ha un punt de màgia. No l’ha abandonat del tot. Cert. És una constant: aquí se’ns presenta en forma de quadre, que el protagonista compra a Varadero. El component màgic és important en els meus llibres, perquè representa allò que no podem controlar, que se’ns escapa. El destí, si li volem dir així. M’agrada que existeixi aquest component que condiciona i altera la vida dels seus personatges. 

−Vostè ja fa molt temps que és conegut en la seva faceta musical. La seva primera novel·la la va publicar el 2019. Com es va sentir amb aquella estrena? Un intrús (somriu). Fins i tot abans de publicar el primer llibre recordo fer alguna piulada que deia “estic acabant la meva primera novel ·la” i rebre, per part d’algun crític literari, un comentari desagradable: “millor que ens ho estalviïs i t’ho estalviïs”, fent burla del fet que el cantant d’un grup de rock vulgui ser escriptor. És curiós perquè, un cop va sortir la novel·la, aquest senyor em va demanar una entrevista. 

−I la va fer? Li vaig dir al diari que no calia perquè aquest senyor ja m’havia fet la crítica i tot... (somriu). No m’agrada jugar als jocs dels enganys i intento anar de cara. Sé que al crític li va doldre. Ara ja s’ha normalitzat aquest desacord, afortunadament. 

−Amb el món dels escriptors, en general, es troba incòmode? En un primer moment sí. Quan fèiem reunions i cadascú sortia a explicar el seu llibre jo deia: “Hola, jo soc el farsant, l’impostor.” Sé que moltes de les mirades em qüestionaven com a escriptor fins que la gent va començar a llegir el llibre, esperant llegir el cantant de Sopa de Cabra que parlaria de no sé què i es van adonar que no tenia res a veure amb mi. Ni tampoc el segon ni el tercer. 

−Al contrari, en aquest darrer surt com a personatge: “No es podia caure més baix. Fins i tot el cantant dels Sopa de Cabra hi feia el paper d’ase; suposo que l’havien triat per aprofitar la tirada que tenia el grup. Jo cada cop que els escoltava tenia la sensació de menjar-me un iogurt caducat”. Sí! Clar, els Sopa érem un dels protagonistes de la vida cultural de la Girona dels noranta. Jo vaig aparèixer en una pel·lícula de Francesc Bellmunt i –n’estic segur–, si el Claudi Careta m’hagués vist en aquella escena hauria dit alguna cosa així d’amable... [riu].